Lliurem l’Estudi històric de definició i valoració dels elements patrimonials de l’ermita-fortí de Sant Quintí de Mediona

Comparteix

18/06/2024

Té l’origen en una capella erigida en acció de gràcies per la fi de la plaga de llagosta de 1687, que va ser aprofitada com a fortí durant la primera i segona Guerra Carlina.

La Diputació de Barcelona ha lliurat a l’Ajuntament de Sant Quintí de Mediona l’Estudi històric de definició i valoració dels elements patrimonials de l’ermita-fortí

L’ermita-fortí és un edifici del qual només se'n conserven els murs perimetrals, sense coberta. S’aixeca al turó on també es troba el cementiri municipal, al sud de la població, i tanca el fossar pel costat nord. Té l’origen en una capella erigida en acció de gràcies per la fi de la plaga de llagosta de 1687, que va ser aprofitada com a fortí durant la primera i segona Guerra Carlina. Per aquest ús militar, segons el decret de protecció de castells espanyols de 1949, està declarada patrimonialment com a Bé Cultural d’Interès Nacional.

Com a capella, es tracta d’un temple propi de final del període Barroc que va ser dedicada a Sant Antoni de Pàdua, amb nau rectangular, un absis poligonal i que tenia una volta de canó amb llunetes, pel que s’intueix de les restes dels elements que sustentaven la coberta avui desapareguda. D’altra banda, com a fortí, preserva a simple vista alguns vestigis del seu ús militar, com les troneres a la part superior dels murs laterals i absis, i la torre de vigilància que s’aixeca al costat nord de la façana principal oest de l’antiga capella. Cal tenir en compte que en el seu subsol és probable que es conservin restes arqueològiques que permetin definir amb major detall la seva evolució arquitectònica, com ara la casa de l’ermità que hi havia o alguna altra fortificació avançada.

El fortí esdevé una evidència de la mobilització de recursos que suposaren els conflictes carlins. La militarització i reutilització de l’edifici religiós va implicar treballar-hi més de mig miler de persones entre 1838 i 1839, al final de la Primera Guerra Carlina. El 1847, durant la segona carlinada, s’hi van fer obres de manteniment i l’any 1854 es documenta per última vegada l’ocupació del fortí. A mitjans del segle XIX l’edificació es va desocupar i mai més va recuperar el seu ús litúrgic ni militar. Probablement es va iniciar un procés d’abandonament i degradació de l’edifici, mentre que el cementiri, amb origen al 1809, va ampliar considerablement la seva superfície, que a principis del segle XX ja s’adossà a la capella.

El valor principal de l’ermita-fortí de Sant Antoni rau justament en la seva doble vessant com a edifici cultual i militar. En aquest sentit, cal remarcar la unicitat de l’edificació, ja que són difícils de localitzar paral·lels similars amb el mateix nivell de coneixement de la seva història i conservació de la seva materialitat.

Aquest estudi de la Diputació de Barcelona respon als Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) número 8 "Treball digne i creixement econòmic" i número 11 "Ciutats i comunitats sostenibles". Els 17 ODS van ser proclamats per l’Assemblea General de Nacions Unides el 25 de setembre de 2015 i formen part de l’agenda global per a 2030. La Diputació de Barcelona n’assumeix el compliment i desplega la seva acció de suport als governs locals de la província d’acord amb aquests ODS.