El miracle de l’accident; un espai per a l’oportunitat

Andreu Rifé. TransitarLab 2A. Resiliència

L’artista Curro Claret, ponent amb qui recentment vaig tenir la sort de compartir taula rodona dins el marc del projecte ‘Transitar’, va exposar una anècdota tan divertida com suggeridora: durant el transport d’una sèrie escultòrica seva al lloc d’exposició final, aquesta va patir un accident que va malmetre una de les peces. La sorpresa per a ell arribà quan, de totes les escultures presentades, l’escollida per a la exhibició final fou precisament la que es va malmetre. Sembla ser que aquesta va cridar més l’atenció que les demés.

No sé jo quins són els motius que van fer d’aquella peça la més especial als ulls de l’altre, però l’anècdota convida a compartir algunes idees.

Quan una obra artística suposadament acabada es veu alterada per accident o causa aliena al procés del seu creador, aquesta obra cobra una dimensió que la farà definitivament singular respecte a les demés. Ha estat tocada per la vareta màgica de l’atzar, obtenint així un resultat del tot irrepetible: mai cap altra peça se li assemblarà ni de bon tros. Una escultura “trencada” ofereix fricció, conflicte i dinamisme: tot allò que l’escultura “perfecta” no té. Les obres perfectes -concebudes sota el control absolut de l’artista- són les desitjades, sí, però estan inevitablement tancades, quietes i resoltes. Mortes, en definitiva.

Del miracle de l’accident en pot néixer una oportunitat. Ho sap tan bé en Curro Claret amb la seva escultura com un servidor; també jo m’hi reconec beneficiat en algunes de les cançons que he pogut compondre al llarg del temps. Àdhuc, hi ha tants descobriments científics, moments històrics significants, camins impossibles que s’han vist possibilitzats gràcies a l’accident (i a l’error!) que costa d’imaginar on estaríem sense ells. Fins i tot, si ens hi parem a pensar, cadascuna de les nostres vides també ha estat moltes vegades feliçment irrompuda pels capricis de l’atzar, sobretot quan els hem sabut revertir en bones oportunitats. Com més oberts estem al món, com més transitem en ell més benefici en traurem, i més gaudirem d’una vida genuïna -personal i intransferible-, com si d’una obra escultòrica es tractés. Ja ho deia Tolstoi en el seu Anna Karenina: “Tota família feliç s’assembla; cada família infeliç ho és a la seva manera”. Evidentment no es tracta de buscar la infelicitat (només faltaria!), però sí de transitar per la vida el més oberts possibles per tal que se’ns obrin noves oportunitats no previstes i arriscar-nos a emprendre-les al vol.

És tan fàcil dir tot això com difícil de posar-ho en pràctica. Com identifiquem les bones oportunitats de les que no ho són? Com sabem si és la por la que ens parla o la prudència? Com sabem si una oportunitat arriba en el bon moment? Les respostes només les podem trobar dins de cada un de nosaltres, dins d’aquesta petita llar que conforma el nostre jo. Per això, per tal de llegir-nos el millor possible és important moblar aquesta llar, a fi d’enriquir-la i fer del trànsit de la vida la millor aventura possible. Justament d’això va ‘Transitar’, aquesta fascinant exposició, participativa i ambulant, de la que he tingut la sort de formar part i que espero que transiti més i més. S’ho mereix l’organització però encara més la nostra millorable societat en tot el seu espectre.

Llarga vida a la iniciativa!