El fum de l'èxit i el tabú del fracàs

Gemma Ventura. Transitarlab 2A. Resiliència

Andreu Rifé va tastar l'èxit, si entenem per èxit allò de ser famós, que et demanin fotos, que et ventin l'ego per totes bandes fins que se t'infla prou per volar quilòmetres enllà de la realitat i perdre el nord. Ho explica amb la naturalitat de qui en torna i ha après quatre coses pel camí.

La cosa va anar així: quan va esclatar el fenomen Polseres vermelles ell en va fer (i cantar) la cançó Fil de llum i també sortia a la sèrie fent d'actor. No sé si va ser ben bé llavors quan va adonar-se de parany que amaga l'ego. El cas és que es va plantar a l'Arts Santa Mònica (justament al mateix lloc on ara, al costat de Curro Claret, ens ho explica) asseient-se en una cadira situada just a sobre d'un bloc de gel. El gel s'anava fonent. Però ell estava allà, quiet. La metàfora d'aquella performance amb què volia explicar la seva experiència és ben fàcil de llegir: l'èxit no és sòlid, és líquid. Es desfà, i per tant, és efímer, no dura per sempre. Ell, assegut al seu tron, anava veient com el públic passava davant seu (o més aviat per sota de la vanitat que representava), mentre els seus peus notaven com aquella fredor gèlida, tard o d'hora, seria aigua i cauria.

Aplaudeixo aquesta actuació que no he vist, però que l'Andreu ens explica en detall, perquè va al rovell de tot plegat. Primer de tot em pregunto: què és l'èxit? Complaure i seduir molta molta molta gent? Sentir com els altres reconeixen el que fas i, acte seguit, emborratxar-te d'aquesta autocomplaença? I si fas el que t'agrada però allò no agrada a ningú, llavors ja no ho podem definir com a èxit? Fixeu-vos-hi: som fidels al que som o ens estem venent a canvi d'aplaudiments i somriures d'acceptació? Som així de fràgils? Què busquem? Què perdem? El perill, potser, és que mentre reclamem, desesperats i de portes enfora, engrunes d'aprovació, ens oblidem de qui duem a dins. De qui som.

L'Andreu diu que es va espantar el dia en què una neboda seva li va demanar un autògraf. I és aquí on va veure les dues persones que convivien en el seu propi cos: ell i el seu personatge. Per tant, moltes dels qui s'adreçaven a ell no s'estaven adreçant a ell, sinó a la idea idealitzada que tenien d'ell. Trobo molt sa detectar aquest matís, perquè qui s'identifiqui i es recreï amb la mentida del seu personatge (i ja no parlo només d'actors sinó de tothom) té tots els números per viure una vida de mentida. 

Val tant la pena preguntar-nos què hem perdut tastant l'èxit com què hem guanyat quan hem tastat l'altra banda de la moneda. Permetre'ns dir, compartir, en què hem fracassat i perdre la por a ser jutjats o a quedar malament. Entendre que un fracàs no et converteix en un fracassat ni un èxit en algú exitós. Hi sortiríem guanyant si rebaixéssim una mica l'enorme pes que atorguem a aquestes dues paraules, i les veiéssim més com una oportunitat que com una sentència. No som només el dia que vam fallar, ni el dia que la vam encertar. Som més, molt més: les cartes de la vida es tiren cada dia i tots, encara que a vegades ho dissimulem, estem fets d'esgarrapades, desenganys, frustracions, complexos. I sí, és així, però no ho oblidem: és possible que gràcies a cada camí equivocat n'haguem trobat un d'encertat. I que, tot i la importància que donem al fet de triomfar, un dia ens adonem que hem après més quan hem tocat fons que quan hem tocat el cel.