Historia del recinte Torribera - Recintes

Història del recinte Torribera

---

Orígens de Torribera (1914-1930)

La tasca desenvolupada per la Mancomunitat de Catalunya entre els anys 1914 i 1923 va representar un salt modernitzador molt important per a la societat catalana. Els àmbits d’actuació van ser diversos: impuls de les infraestructures, educació, divulgació científica, normativització de la llengua catalana, protecció del patrimoni, modernització de l’Administració local i de l’assistència social, entre altres.

La implicació i innovació de la Mancomunitat en relació amb aquest darrer camp i, més en concret, amb l’estudi i tractament de les malalties mentals es va materialitzar en la cerca d’un emplaçament per a instal·lar una clínica especialitzada ubicada en un entorn saludable.

Al llarg del segle XIX s’havien fundat nombrosos centres, en què s’atenien a aquests pacients, com ara l’Institut Manicomi de Sant Boi de Llobregat (creat el 1854 i amb el qual la Diputació de Barcelona tenia un conveni d’assistència de malalts des de 1907), l’Institut Frenopàtic de les Corts (1863), l’Institut Mental de la Santa Creu de Barcelona (1889) i el manicomi de Salt (1904). Aquest darrer centre era l’únic centre de titularitat pública i pertanyia a la Diputació.

Els orígens de Torribera es remunten a l’any 1914, quan la Mancomunitat de Catalunya, presidida per Enric Prat de la Riba, va prendre l’acord el 29 de març d’instituir una Clínica de Psiquiatria i Asil d’Observació, amb la voluntat de modernitzar el tractament que rebien els pacients mentals i canviar la consideració desfavorable que patien aquestes persones en la societat.

.

 

 

El projecte inicial preveia la ubicació de la clínica en uns terrenys amb una extensió 25.000 a 30.000 metres quadrats repartits entre la Gran Via Diagonal de Barcelona, Sarrià i Esplugues de Llobregat, però per motius econòmics el concurs va quedar desert i es va buscar un altre emplaçament. Amb aquest objectiu, l’estiu de 1916 es va comprar la finca Torribera per 102.000 pessetes de l’època, propietat aleshores del particular Josep Gallifa i Mas, i situada en el terme municipal de Santa Coloma de Gramenet, a deu quilòmetres del centre de Barcelona. Malgrat el creixement de la població local, que el 1930 era de 12.930 habitants, Santa Coloma encara tenia una imatge de poble pagès.

 

La finca estava situada en la Serralada de Marina, fet que la resguardava dels vents, i tenia una extensió de set-cents metres quadrats. Comptava amb una abundant mina d’aigua ubicada a la part alta de la finca i un emplaçament que proporcionava sol la major part del dia, sens dubte un element benèfic per als asilats.

La part central de la finca datava del segle XV i en l’origen es dedicava a la producció de cereal, vi i fusta. El nom provenia del que va ser el seu propietari el 1556, Joan Ribera. Coneguda tradicionalment com a Torre Ribera, la contracció dels noms va portar al fet que fos posteriorment coneguda com a Torribera.

A partir de 1617, va passar a ser propietat del monestir de Sant Jeroni de la Murtra i, posteriorment, durant la desamortització del Trienni Liberal (1820-1823), va passar a mans privades del comerciant Josep Inglada. Pocs anys, però, la finca va ser novament desposseïda per l’Estat, fins que el 1835 Inglada va tornar a recuperar-la.

Un cop adquirida la finca, la Diputació de Barcelona va convocar el 1916 un concurs de projectes d’arquitectura, al qual es van presentar sis equips formats per: Jeroni Martorell-Francesc Folguera; Gaietà-Buigas; Puig-Giralt; Duran-Darder; Pujol-Ruiz i Rafael Masó-Josep Maria Pericas; aquests darrers van ser els guanyadors del concurs. L’avantprojecte s’encabia en l’estil noucentista que enaltia els valors de tradició, ordre i claredat arquitectònica, i que responia al concepte de ciutat jardí: dibuixava una gran avinguda central des d’on es distribuirien una vintena de pavellons que se situarien ordenats en el pendent de la muntanya, seguint els bancals agrícoles existents orientats a migdia. D’aquests vint edificis previstos, es preveien dotze específicament per als malalts: sis agrupats dins el servei de beneficència (tres per a homes i tres per a dones, i que s’anomenaven amb les lletres A, B, C, D, E i F) i sis dins el de pensionistes per a persones amb pocs recursos econòmics (tres per a homes i tres per a dones, i coneguts amb les lletres N, O, P, Q, R i S). A la banda de llevant es va projectar una plaça, on es distribuirien els edificis de serveis, agrupats en set pavellons més i que acollirien la cuina, l’administració, la policlínica, l’església, el pavelló de desinfecció i neteja, la porteria i la casa del director de la clínica. Finalment, un darrer pavelló es destinaria a l’ensenyament.

 

L’embranzida del recinte, però, va ser lenta, i en el moment d’instauració de la dictadura de Primo de Rivera, el 1923, només s’havien fet el moviment de terres. Les obres no es van iniciar fins al 1927.

El Dr. Tomàs Busquet Teixidor, nascut a Mieres el 1883, i inspector facultatiu dels serveis provincials de malalts mentals de la Diputació de Barcelona des de l’any 1912, va ser l’encarregat de desenvolupar el projecte de la Clínica Mental, juntament amb l’arquitecte provincial Pericas.

 

 

A banda de la creació d’una Clínica de Psiquiatria a Santa Coloma, que hauria de funcionar com a clínica de referència, Busquet havia proposat a la Mancomunitat projectar diversos hospitals mentals ubicats a diferents centres urbans de la geografia catalana com a complement del de Santa Coloma. També va recomanar la utilització del centre psiquiàtric de Salt, propietat de la Mancomunitat, per acollir als malalts epilèptics.

L’any 1926, la Diputació, presidida per Josep Maria Milà i Camps, comte de Montseny, va autoritzar les obres del recinte, que es van posar en marxa a començaments de l’any següent. Els primers edificis projectats que es van començar a construir van ser l’avinguda central; el Pavelló T (la casa del metge director); els pavellons de beneficència A i D, inicialment previstos per a dones i homes respectivament i projectats per Rafael Masó, i els pavellons de pensionistes P i S, també per a dones i homes respectivament, projectats per Josep Maria Pericas. A partir d’aquell any Masó, però, va abandonar el projecte i les obres van continuar sota la direcció única de Pericas.

 

 

 

 

Durant la realització de les obres es van presentar diversos imprevistos, com el moviment de terres dels camins, fet que va implicar una modificació dels plànols de la finca. Això va comportar que l’arquitecte Pericas aportés nous plànols, i va sol·licitar a la Diputació de Barcelona un pressupost addicional per a tirar endavant les obres que va ser aprovat l’octubre de 1930.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Inauguració de la Clínica Mental i evolució durant la Segona República i la Guerra Civil espanyola (1930-1939)

El 20 d’octubre de 1930 es va inaugurar la Clínica Mental de Torribera com a centre docent, assistencial i d’investigació de les malalties mentals.

 

 

 

Els primers interns van ser noranta malalts crònics provinents del centre psiquiàtric de Sant Boi de Llobregat amb l’objectiu de descongestionar aquest centre. Aquests asilats eren considerats “malalts de la ment de caràcter pacífic” que presentaven condicions per a treballar i van ser allotjats a l’antiga Masia Torribera, dependent del Servei de Psicòpates de la clínica. El nou espai no tenia muralles ni enreixats forts, sinó una tela metàl·lica que tancava l’ample espai de la finca per tal d’oferir un ambient de llibertat. D’aquests noranta interns, seixanta treballaven el camp i la resta es dedicaven als serveis de neteja, cuina i altres feines domèstiques.

La clínica tenia capacitat per acollir uns sis-cents interns, però les obres encara es van allargar en el temps. El doctor Tomàs Busquet i Teixidor, que comptava amb una llarga experiència professional en el camp de la psiquiatria, va ser nomenat director del centre.

 

 

 

En temps de la Segona República es va aprovar la primera legislació sobre assistència psiquiàtrica amb el decret del 31 de juliol de 1931 (que establia els criteris d’organització dels centres psiquiàtrics, i d’entrada i sortida dels malalts), l’ordre ministerial del maig de 1932 sobre personal sanitari, i el Pla d’estructuració sanitària de Catalunya de 1935 (en el qual Busquet Teixidor va participar, després de la seva dimissió de la Clínica Mental de Santa Coloma un any abans per motius de salut).

 

D’altra banda, a mitjan 1933 es van acabar les obres dels pavellons G (destinat als Serveis Generals, on hi havia la cuina, el servei de rentada, les oficines i el menjador del personal mèdic, entre altres), H (de la porteria) i del J (dipòsit de cadàvers i sala d’autòpsies). Un any després es van enllestir les dels pavellons A, que funcionava com a pavelló d’ingressos i per a “malaltes tranquil·les”, i les del D, destinat a “malaltes cròniques i agitades”; els dos pavellons eren per a dones i es van habilitar cent quaranta llits. Els homes s’allotjaven en pavellons que inicialment no estaven previstos per aquesta finalitat: l’antiga Masia Torribera, espai fundacional de la Clínica Mental uns anys abans, i l’esmentat Pavelló dels Serveis Generals, on disposaven de seixanta llits.

A finals de 1934, aprofitant l’afegit d’una nova parcel·la, els serveis de sanitat de la Generalitat van encarregar a l’arquitecte Joan Baptista Subirana i Subirana, membre del GATPAC (Grup d’Artistes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània) la construcció d’un nou pavelló independent de la Clínica, anomenat Pavelló per a Bruts i destinat a malalts mentals. Subirana ja havia rebut uns anys abans l’encàrrec de la Generalitat d’un projecte d’organització hospitalària comarcal de Catalunya. En el Pavelló per a Bruts, l’arquitecte va dissenyar un edifici d’arquitectura tradicional barrejat amb el llenguatge racionalista de l’època i l’ús de materials autòctons com la pedra i la fusta en detriment del formigó.

 

Després de la dimissió de Tomàs Busquet el juny de 1934 per motius de salut, el nou director de la Clínica va ser Ricard Bordas i Jané i el 1935 va passar el relleu a Josep Ortega i Duran, que va estar al capdavant del centre fins que el van reclutar durant la Guerra Civil espanyola, el setembre de 1938. Durant la guerra, el centre va ser autosuficient. El 1938, Ortega i Duran va ser substituït per Josep Briançó i Salvador, qui va romandre en el càrrec fins que les autoritats franquistes el van detenir i empresonar el març de 1939. Busquet Teixidor va ser novament nomenat director del centre fins que l’agost de 1941 va ser destituït del càrrec, en el marc de les depuracions franquistes.

 

 

Torribera durant el franquisme (1939-1975)

Acabada la Guerra Civil espanyola, les autoritats franquistes van fer un gir ideològic a la Clínica Mental. El 1941 es va aprovar un nou reglament i el nomenament del nou director del centre, Nicanor Ancochea Hombravella, nascut a Argentina el 1908, qui va mantenir el càrrec fins a l’any 1971.

 

 

La Clínica va continuar desenvolupant tasques agrícoles, més per raons de subsistència atesa l’escassetat d’aliments que es va viure durant la dècada de 1940, que no pas com a teràpia curativa per als interns.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Les autoritats franquistes van instaurar la presència religiosa a la Clínica Mental amb el nomenament d’un capellà i la incorporació de les Germanes Franciscanes, que tenien plena autoritat al centre. Els pavellons, a més a més, van adoptar noms religiosos: el Pavelló A va ser anomenat Immaculada i el D Montserrat.

 

 

 

 

 

 

La construcció de nous pavellons va continuar i l’11 de novembre de 1945 es va inaugurar el Pavelló P de Lourdes, destinat a dones, que comptava amb cinquanta-cinc llits de beneficència i quinze de pensionat.

 

 

 

Un any i mig després, el 30 d’abril de 1946, es va inaugurar un altre pavelló: el del Sagrat Cor, per a homes, que amb una capacitat de seixanta-cinc llits va permetre el trasllat de bona part dels malalts que es trobaven a la masia.

 

 

 

L’any 1961 un grup de metges de la Clínica va presentar a la Diputació el Pla d’assistència psiquiàtrica, amb l’objectiu de modernitzar les línies d’actuació d’assistència als malalts.

 

 

 

 

 

 

 

Durant els anys seixanta també es van incorporar a plantilla un grup d’assistents socials que van ajudar a dinamitzar les activitats de lleure dels malalts. Una de les manifestacions d’aquest nou esperit de treball va ser el Cercle Artístic de Santa Dimpfna, inaugurat el 1961, amb l’objectiu d’implicar als malalts en les arts plàstiques.

 

 

La introducció de la televisió en les activitats dels interns a partir de 1962 va canviar també l’oci dels asilats.

 

El 1962 es va finalitzar la construcció del Pavelló S, anomenat Sant Pau, que s’havien iniciat el 1945. Les obres de nous edificis i reformes van continuar al llarg de la dècada de 1960 i començaments de 1970. El 1968 es va inaugurar el pavelló d’urgències.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El 1971 el doctor Dídac Parellada i Feliu, qui havia estat durant anys director de l’Institut Psiquiàtric Femení del centre, va prendre el relleu d’Ancochea i un any després es van inaugurar dos nous pavellons de la clínica: el Pavelló Central (per a hospitalitzacions de malalts de grau mitjà i que comptava amb instal·lacions de cuina, bugaderia, magatzems i rebost, entre altres) i l’actual Pavelló Llevant, que van permetre traslladar els malalts que encara estaven ubicats en precàries situacions a l’antiga masia, que va deixar de prestar funcions assistencials a partir d’aquest moment.

 

 

 

 

Torribera durant els anys de la democràcia (1977-2010)

Al llarg dels anys setanta el nombre de treballadors va augmentar significativament i va passar de cent quaranta a dos-cents seixanta, fet que va repercutir en una millora de l’atenció als interns. Durant els darrers anys de la dècada de 1970 es va produir un debat entre els professionals de la salut mental entorn l’organització de les institucions psiquiàtriques, i es va consensuar la concepció de la salut mental com un procés canviant al llarg de la vida d’una persona i, per aquest motiu, calia assistir al malalt de manera diferent segons la necessitat del moment. Això va fer que es construïssin nous edificis especialitzats en psiquiatria a la ciutat de Barcelona fora dels límits de Torribera.

 

 

 

El 1986 els arquitectes Miquel Espinet, Antoni Ubach i Jaume Gil van redactar, per encàrrec de la Diputació de Barcelona, un pla d’actuació i ordenació de la Clínica Mental. El pla projectat preveia la rehabilitació dels edificis i la necessitat d’ordenar la circulació del recinte. El 1995 es va obrir el Pavelló Núria dedicat a serveis sociosanitaris i a nous tipus de malalts. El 2001 van acabar els treballs del Pavelló de Llevant i es va celebrar una nova inauguració. Al llarg dels següents anys, la Clínica Mental va canviar el seu nom. El 1997 va passar a dir-se Centre Assistencial Torribera i el 2003 Centres Assistencials Dr. Emili Mira i López (1896-1964), en record al psicòleg que havia estat cap dels Serveis Psiquiàtrics de l’Exèrcit de la República Espanyola durant la Guerra Civil.