La història del recinte Mundet de la Diputació de Barcelona - Recintes

Història del recinte Mundet

Orígens

---

Antecedents de les Llars Mundet

A mitjan del segle XIX, les instal·lacions de la Casa de Caritat, fundada el 1803, al Raval de Barcelona, havien quedat obsoletes i patien una gran concentració d’asilats. L’espai era reduït i l’entorn mancava d’aire pur. La consideració de mesures higienistes, que es van difondre al llarg del segle i que recomanaven espais a l’aire lliure a prop del camp, també va ser un altre factor que va motivar la Diputació de Barcelona a cercar nous emplaçaments per traslladar les instal·lacions.

El 29 de desembre de 1874, la Diputació de Barcelona va llogar en contracte d’arrendament la finca Casa Mirós, a la muntanya de Sarrià, concebuda com a sucursal provisional de la Casa de Caritat. La finca disposava d’un jardí i vinyes que possibilitarien els interns dedicar-se a tasques agrícoles com a activitats d’esbarjo. La capacitat prevista era de 60 a 80 asilats. La Junta de la Casa de Caritat es va comprometre a construir una carretera d’accés a la finca de la Casa Mirós, però un informe posterior va desaconsellar-ne l’adquisició, ja que no disposava de les suficients condicions higièniques per als futurs asilats. Per aquests motius, el 1876 es va rescindir el contracte d’arrendament.

 

Altres exemples de nous emplaçaments que no van reeixir es trobaven en terrenys situats a Sarrià, a Sant Joan d’Horta, a Sant Gervasi de Cassoles, les Corts de Sarrià o Sant Andreu del Palomar. Després del fracàs de totes aquestes opcions, la Junta de Govern de la Casa de Caritat va optar per fer obres de millora a les antigues instal·lacions del Raval, però amb l’entrada del segle XX, la Casa de Caritat va aconseguir finalment disposar de dues finques a Horta, al peu de la muntanya del Tibidabo, per donar servei assistencial als residents: Can Tarrida i la Torre dels Frares.

Can Tarrida

L’origen de Can Tarrida procedia del llegat particular que el potentat Marià Torrabadella i Golobardes va fer el 1897, tot i que la Diputació no va posar en marxa l’adaptació i rehabilitació de la finca fins el 1907.

 

La finca va ser adaptada per l’arquitecte Josep Bori, per acollir vuitanta criatures d’entre set i vuit anys. Les condicions eren immillorables: estava ben comunicada amb el centre de Barcelona i disposava de zones de regadiu i amples zones d’esbarjo.

 

Can Tarrrida també va funcionar com a casa de colònies d’uns cent infants d’ambdós sexes procedents de la Casa de Caritat. La finca també va comptar, a partir de 1916, d’una galeria separada de l’edifici central que acollia pacients tuberculosos greus que no podien ser operats, però que es podien beneficiar de l’helioteràpia. Durant els anys de la Segona República, l’arquitecte Josep Goday va projectar la reforma i ampliació de l’edifici, però diferents esdeveniments polítics van impedir-ne els treballs.

Can Tarrida subministrava una part dels queviures de la Casa de Caritat, gràcies a l’explotació agropecuària tradicional practicada, que proporcionava hortalisses, carn de porc i aviram. Va perllongar-ne l’existència fins que va ser enderrocada el 1974, amb motiu de les obres de construcció de l’avinguda de l’Estatut.

 

 

 

 

 

Torre dels Frares

El 1915 la Diputació de Barcelona, en conveni amb la Fundació Albà, va comprar l’antiga Casa o Torre dels Frares, propietat de la família Conill i Montobbio. Bonaventura Conill i Montobbio n’era membre; aquest arquitecte havia prestat els seus serveis a la Diputació de Barcelona, entre altres a la primera reforma arquitectònica de la fàbrica Can Batlló, durant la primera dècada del segle XX per tal d’esdevenir un recinte educatiu de formació tècnica i industrial, l’Escola Industrial.

La superfície de la finca dels Conill i Montobbio era immillorable en termes sanitaris, ja que estava envoltada de bosc, allunyada del nucli urbà barceloní, gaudia d’un clima sec i estava resguardada del vent del nord.

 

La Torre dels Frares era una masia del segle XVIII de tres plantes que va lluir un revestiment esgrafiat després de la restauració. Josep Goday, arquitecte de la Diputació de Barcelona, va ser l’encarregat de l’ampliació de la Torre dels Frares, qui després de fer un viatge al sud de França per conèixer les instal·lacions del Sanatori de la Teppe, a França, que regentaven les monges de Sant Vicenç de Paül (les mateixes que a la Casa de Caritat), va projectar la construcció de diversos edificis.

 

El projecte inicial va ser hostatjar pacients que patien epilèpsia. Després de la remodelació de la finca, a mitjan de 1918 s’hi van traslladar les dones asilades amb aquest trastorn.

 

A conseqüència d’una passa de tuberculosi forta que va viure Barcelona el 1920, la Junta de Govern de la Casa de Caritat va decidir destinar un dels dos pavellons en construcció per a asilats tuberculosos d’ambdós sexes, i mantenir la finca anteriorment reformada per a epilèptics.

A més a més, el 1923 la Mancomunitat de Catalunya va comprar un altre tros de terreny a la Torre dels Frares a la família de l’arquitecte Conill Montobbio.

 

Finalitzades les obres del primer pavelló, el març de 1924 es van traslladar els asilats tuberculosos que estaven a la Casa de Caritat; els nois i els homes es van allotjar a la planta baixa, i les noies i les dones a la planta superior. Aquest mateix any també es va inaugurar el segon pavelló, un edifici per a infants i adolescents pretuberculosos d’ambdós sexes. Els dos pavellons disposaven d’instal·lacions modernes amb solàrium, departament de raigs X, laboratoris i sales d’operacions, entre altres.

 

 

 

 

 

 

El complex comptava amb una comunicació subterrània entre el segon pavelló, el del Preventorium, i la finca de la Torre dels Frares, on es trobaven els serveis centrals, que acollien les cuines o les dependències de les germanes de la Caritat, entre altres.

 

La Torre dels Frares va ser enderrocada l’any 1973.

El projecte dels pavellons de Llevant, Central i Ponent

La Diputació de Barcelona, presidida per Josep Maria Milà i Camps, comte de Montseny, de 1925 a 1930, en temps de la dictadura de Primo de Rivera, va impulsar parcialment el projecte d’una nova casa de Caritat a Horta, i amb aquest objectiu va comprar el 1927 la finca Pallós (anteriorment coneguda com a Mas Pons, després Queralt i posteriorment Casalius), propietat de Carme Carpi i Ramón, que disposava de 21.873 metres quadrats de terreny, al costat de la Torre dels Frares.

 

L’arquitecte Joan Rubió i Bellver va dissenyar un ambiciós recinte assistencial, aprovat per la Junta de Govern de la Casa de Caritat el 20 d’abril de 1928, per traslladar definitivament el personal asilat de la Casa de Caritat del carrer Montalegre. El recinte preveia la construcció de tres pavellons: Llevant, Central i Ponent, i tenia una previsió d’asil per a 1.500 nois i noies. El projecte va ser possible gràcies al mecenatge del doctor Francesc Fàbregas i Mas, membre de la Junta de Govern de la Casa de Caritat.

 

 

 

A causa dels problemes pressupostaris, quan va esclatar la Guerra Civil espanyola, el 1936, només s’havia construït l’edifici de Llevant (conegut durant la Segona República com Pavelló Francesc Macià, després de la mort del president de la Generalitat el 1933), destinat a colònia d’estiueig per als infants residents, i la planta baixa i el soterrani del Pavelló de Ponent.

Les Llars Mundet

L’evolució de les dependències assistencials de la Casa de Caritat a Horta va ser atzarosa: acabat el conflicte militar, entre els anys 1939 i 1940, aquest emplaçament va ser el camp de concentració Sant Joan d’Horta.

 

Entre 1942 i 1943 va ser un centre per acollir captaires i, entre 1943 i 1945 va ser l’espai pensat per ubicar la seu de l’hospital antituberculós del Patronato Nacional Antituberculoso, però finalment aquest projecte no es va portar a terme.

 

 

Finalment, a partir de 1946 va esdevenir una casa de colònies d’estiueig anomenada Hogar Montaña, per als infants asilats de la Casa de Caritat, on practicaven esports com ara futbol, gimnàstica, hoquei, atletisme, ciclisme i excursions per la natura.

 

 

L’any 1954 la Casa de Caritat del Raval donava asil a 1.667 persones, concretament a 949 infants i 628 adults.

 

La donació del matrimoni Mundet i la construcció del recinte

El 1952 es van complir 150 anys de la fundació de la Casa de Caritat. La presidència de Joaquim Buxó, marquès de Castellflorite, al capdavant de la Diputació de Barcelona entre 1949 i 1967 es va caracteritzar per la promoció de tasques filantròpiques.

 

En el cas de la zona de la Vall d’Hebron va permetre revitalitzar el projecte del trasllat de la Casa de Caritat a Horta, que havia quedat en l’oblit després de la Guerra Civil espanyola, atesa la implicació de la Generalitat republicana en la construcció del recinte. El projecte va ser pressupostat en un total de 94 milions de pessetes i el maig de 1953 l’arquitecte Manuel Baldrich va fer un informe per a reprendre les obres. Aquest projecte preveia la construcció de vuit edificis, en comptes dels tres que havia projectat Rubió i Bellver a finals de la dècada de 1920.

 

 

La demanda filantròpica del president Buxó va arribar fins a l’empresari Artur Mundet i Carbó, a través d’un vell amic seu, Julián Pérez Rodríguez, alt funcionari de la Diputació de Barcelona i aleshores cap de Secretaria de la Casa de Caritat.

 

 

Mundet, nascut a Sant Antoni de Calonge el 1879, però instal·lat a Mèxic a començaments del segle XX, era un exitós empresari vinculat al comerç del suro. També era conegut per ser l’inventor de la popular beguda Sidral Mundet. Després de revisar l’avantprojecte de la nova Casa de Caritat a la Vall d’Hebron, va fer una important donació econòmica de 40 milions de pessetes.

 

El matrimoni Mundet, format per Artur i Anna Gironella i Llovet, era també conegut a Mèxic per les seves obres de beneficència. En el cas de la nova Casa de Caritat a Horta, el donatiu es va fer públic a través d’una carta pública adreçada a la Diputació el 19 de juliol de 1954. Era una data explícitament simbòlica per al règim franquista, tot i que el certificat emès pel secretari de la Diputació amb els acords relatius al donatiu Mundet portava la data del 6 d’octubre, tot just vint anys després dels fets d’octubre de 1934 i la proclamació de l’Estat català per Lluís Companys, qui havia residit en el Palau de les Heures a tocar de les Llars Mundet durant la Guerra Civil espanyola.

En aquesta carta s’expressaven una sèrie de condicions per materialitzar la donació: el recinte havia de portar el nom de la seva dona, Hogares Ana Gironella de Mundet; la construcció s’havia d’executar en un termini de tres anys a partir de l’acceptació del donatiu, i s’establia el pagament fraccionat en deu bestretes de quatre milions de pessetes cadascuna, amb la condició que, per cada milió que hi posessin els Mundet, la Diputació havia d’invertir la part proporcional fins a assolir els 94 milions del pressupost previst.

 

 

Totes les condicions es van portar a terme, tot i que finalment, per una qüestió ideològica de la dictadura, el nom final de la nova Casa de Caritat va ser Hogares Ana G. de Mundet. La Diputació, com a mostra d’agraïment del donatiu dels Mundet, va lliurar la Medalla d’Or de la Província a Anna Gironella i va nomenar diputat provincial honorífic a Artur Mundet i l’ingrés de tots dos en l’Orde Civil de Beneficència.

 

La primera pedra del nou recinte que havia d’implicar el desmuntatge definitiu de la Casa de Caritat del centre de Barcelona es va col·locar l’11 de setembre de 1954. L’acte va tenir lloc a l’esplanada que hi havia davant el Pavelló de Llevant, l’antic Pavelló Francesc Macià.

 

 

El 31 de juliol de 1955 van començar les obres. El projecte de construcció preveia set edificis, aprofitant l’antic Pavelló de Llevant i enderrocant el de Ponent, del qual només s’havia construït el soterrani i la planta baixa. El Pavelló de Llevant estava destinat a gent gran en la seva majoria, a residència de la comunitat religiosa, així com a serveis d’administració, direcció, entre altres.

 

 

La separació física dels pavellons destinats a nois i noies era encara més gran que la prevista en el projecte anterior dels anys vint: el pavelló de noies (Pavelló Llevant) es trobava molt a prop de la falda de Collserola, al costat del campanar projectat, mentre que el de nois tenia vistes a la carretera de la Vall d’Hebron.

 

 

 

 

 

 

 

 

El recinte estava integrat per un conjunt de pavellons independents separats per jardins i connectats per una galeria subterrània de 800 metres de longitud que permetien arribar als pavellons de cuina i safareigs a través de vagonetes mecanitzades.

 

 

 

 

 

 

Inauguració de les Llars Mundet i evolució posterior

La inauguració del recinte assistencial, un acte que va servir de gran aparador del règim franquista, va tenir lloc tres anys després, el 14 d’octubre de 1957 i va comptar amb la presència del cap d’Estat, Francisco Franco. Conegudes popularment com les Llars Mundet, les instal·lacions es van destinar a l’educació i assistència de criatures, de gent gran i de malalts, amb una capacitat per acollir fins a 2.250 persones. El trasllat de tots els interns que es trobaven a la Casa de Caritat es va fer a començaments de 1958. Tant el pavelló de nois com el de noies acolliria 720 residents repartits en 12 seccions de 60 persones cada una. El pavelló sanitari tenia quatre plantes destinades a infermeria, consultoris, farmàcia i cirurgia, i incloïa un laboratori i un aparell de raigs X.

 

El recinte comptava amb tres esglésies: la principal, l’església de la Comunitat de Germanes al Pavelló de Llevant i l’església del pavelló de Nois. L’església principal, de manera simbòlica, ocupava un lloc central al recinte. Va ser inaugurada el novembre de 1958 i tenia capacitat per a 1.300 persones. L’església, de manera simbòlica, ocupava un lloc central al recinte. Manuel Baldrich s’havia inspirat en els models de l’arquitectura nòrdica i el campanar tenia una alçada de 40 metres. Les germanes de Sant Vicenç de Paül, com havien fet a la Casa de Caritat, es farien càrrec de l’educació de les noies i de la cura dels ancians, mentre els pares salesians eren els responsables del projecte educatiu de la secció de nois i dels aprenents de la Casa de Caritat.

 

 

 

 

La direcció dels salesians en l’ensenyament professional va representar la creació d’una escola de mestratge industrial dins de les noves escoles professionals salesianes de les Llars Mundet, que seguien el mateix programa que l’Escola Industrial del carrer Comte d’Urgell.

 

El 1958 la Diputació va adquirir el Palau de les Heures, també conegut com a Casa Gallart, per acollir criatures de sexe femení amb discapacitat psíquica. Can Tarrida va acollir els disminuïts psíquics de la Casa de Caritat. Els tres petits pavellons de la Torre dels Frares van deixar de ser un preventori antituberculós per acollir 150 infants que tenien entre sis i deu anys. D’una altra banda, a l’antiga seu de la Casa de Caritat es van mantenir alguns serveis com ara el taller de tissatge, la impremta escola o el taller d’enquadernació.

El recinte també va comptar amb un edifici especialitzat en psicopedagogia, el pavelló Psicopedagògic, ubicat a Migjorn. La primera pedra es va col·locar el 1968 i va ser inaugurat el 28 de juny de 1971. Va acollir als nois i noies amb discapacitat psíquica que es trobaven a Can Tarrida i el Palau de les Heures, respectivament.

 

 

 

El missatge del nou discurs de la caritat impulsat durant els anys cinquanta també va donar gran importància a l’esport, que va anar acompanyat del culte a la natura.Any rere any, des de 1958, tenia lloc el Festival Gimnàstic que aplegava autoritats, educadors, familiars i alumnes. La zona esportiva, que comptava amb piscina i tres camps de futbol entre altres instal·lacions, va ser inaugurada el 15 de novembre de 1959.

 

 

El recinte de Mundet també va atorgar una destacada rellevància a l’art, que es va fer palesa en les diferents obres d’artistes ubicades a l’església, als jardins i espais públics. A tall d’exemple, cal esmentar el Crist de ferro i l’altar major de Josep M. Subirachs, i les pintures de Joan Josep Tharrats al mur de l’absis de l’església del recinte. També destaca el mural de Joaquim Datsira, pintor l’escola de Pablo Picasso, a l’edifici de Migdia, i les escultures de Josep Clarà i Sebastià Badia. En conjunt, la diversitat d’escoles i estils artístics van accentuar l’aspecte modern de les instal·lacions projectades per Manuel Baldrich.

 

 

 

 

El teatre també va tenir un espai al recinte de Mundet. Dissenyat per Manuel Baldrich, tenia una sala amb capacitat per a 1.300 persones, fet que el va convertir en el cinema més gran de Barcelona de la seva època. El disseny també va ser avançat, atès que la sala de butaques esglaonades oferien una major visibilitat. A l’entrada del teatre es van disposar murals de l’artista Josep Guinovart realitzats entre 1957 i 1958.

 

 

 

Artur Mundet, el gran benefactor de Mundet, va morir en Mèxic el 4 de juliol 1965 i el funeral va tenir lloc a l’església del mateix recinte.

 

Anna Gironella va morir gairebé dos anys després, també a Mèxic, el 3 de gener de 1967, i el seu comiat fúnebre també va tenir lloc a l’església de Mundet.

 

Amb el pas del temps, el recinte ha anat adaptant els seus espais per donar resposta als canvis de la societat, però sense perdre l’esperit de solidaritat amb què va néixer. En aquest sentit, al llarg de la dècada de 1990 la Diputació va cedir una part de les seves instal·lacions a la Universitat de Barcelona, entre les quals destaquen la Facultat de Psicologia i la de Pedagogia. A banda de diferents institucions i administracions públiques, el recinte també acull el Palau de les Heures.