Les presidències de la Diputació de Barcelona

(Segons les dades que es conserven a l'Arxiu General de la Diputació).

Des de l'any 1864, la presidència de la Diputació de Barcelona és escollida entre els seus diputats i les seves diputades. Tot seguit trobareu la ressenya dels presidents i les presidentes de cada període.


Ildefons Cerdà i Suñer

Ildefons CERDÀ i SUÑER (1873-1874)

Persona de gran prestigi, pertanyent al sector moderat del federalisme, fou elegit diputat per sufragi popular a les eleccions de 1871 pel districte electoral de Centelles, del partit Judicial de Vic, i a la sessió de constitució de la corporació en fou nomenat vicepresident. En dimitir el president Arabio Torre, ocupà la presidència des del mes de maig de 1873 fins al gener de 1874, moment en què el capità general de Catalunya va dissoldre la corporació com a conseqüència del cop d'estat del general Pavía. El seu pas per la Diputació va coincidir amb un rebrot de la guerra carlina, per aquest motiu la Junta de Salvació i defensa de Catalunya organitzà una milícia ciutadana d'homes d'entre 20 i 40 anys per fer front a la guerra, que passava per uns moments molt greus a Catalunya, milícia que no va aprovar el govern de Madrid. Així i tot es varen organitzar quatre batallons de Guies de la Diputació amb el mateix propòsit. Formà part de la Junta d'Obres del Port de Barcelona i intervingué en les discussions per la proclamació de la República i en les de proclamació d'Estat Català. Es va caracteritzar pel seu independentisme.

 

Benet Arabio i TorreBenet ARABIO i TORRE (1872-1873)

Diputat pel Partit Federal, fou elegit per sufragi popular a les eleccions de 1871 pel districte electoral de Gràcia i en les de 1872 pel d'Arenys de Mar. Ocupà el càrrec de president de la Diputació entre el novembre de 1872 i el maig de 1873, any en què va presentar la dimissió en haver estat elegit diputat a Corts. 

 

 

 

Josep Anselm Clavé i CampsJosep Anselm CLAVÉ i CAMPS (1871; 1872)

Diputat pel Partit Federal i membre de la Junta Revolucionària de Catalunya. A les eleccions democràtiques celebrades l'any 1871 fou elegit diputat pel districte 3r de Barcelona i nomenat president en el ple de constitució de la corporació, càrrec que ocupà entre els mesos d'abril i juny d'aquell any, moment en què Sagasta, ministre de la Governació, el va destituir juntament amb altres 27 diputats dels partits Republicà Federal i d'Extrema Dreta, per haver signat la petició de dimissió del governador civil. En presidir el Govern de la Nació el radical Ruiz Zorrilla l'any 1872, es va restituir en els càrrecs als diputats cessats l'any anterior. Per Reial ordre de juliol se li confirmà la presidència, càrrec que exercí fins el mes d'octubre del mateix any, moment en què va dimitir ja que havia obtingut l'acta de diputat a Corts.

 

Anicet Mirambell i CarbonellAnicet MIRAMBELL i CARBONELL (1869-1871)

Membre del Partit Progressista, fou nomenat diputat per la Junta Revolucionària de Barcelona i accedí al càrrec de president el mes de febrer de 1869 en dimitir Víctor Balaguer. Va ocupar la presidència fins al març de 1871, any en què va prendre possessió la nova Diputació elegida segons la Llei orgànica de 1870. En aquesta legislatura, si bé renovà l'acta de diputat, fou elegit vicepresident, càrrec que ocupà fins al mes de juliol de 1872, moment en què el govern de la nació passà a mans de Manuel Ruiz Zorrilla. El seu pas per la corporació coincideix amb l'inici del projecte de construcció de l'Institut Provincial d'Ensenyament Mitjà i la creació de l'Escola Politècnica de Barcelona. S'eleva la petició al govern de Madrid de l'abolició de l'impost de consums a canvi del cobrament de les contribucions i s'organitza i basteix el Batalló de Voluntaris de Catalunya destinat a lluitar contra la insurrecció cubana.

 

Víctor Balaguer i CireraVíctor BALAGUER i CIRERA (1868-1869)

Liberal progressista, diputat pel 4t districte electoral de Barcelona en les eleccions de 1862, càrrec que renova a les següents eleccions de 1863 i 1865. La Junta Revolucionària de Barcelona el nomenà president en el ple d'octubre de 1868, càrrec que va exercir fins al mes de febrer de 1869, data en què va presentar la dimissió per haver estat elegit diputat a Corts. L'ideari programàtic de la corporació en aquesta etapa es basa en la consecució de la sobirania nacional, obtenir el sufragi universal i la descentralització administrativa i la convocatòria de Corts constituents. Altres innovacions d'aquest període foren la dissolució de la Junta de Carreteres i l'accés del públic a les sessions del ple que fins aquell moment havien estat secretes, així com també la publicació al BOP del acords dels plens.

 

Pedro DalmasesPedro DALMASES (1867-1868)

Militant del Partit Moderat, fou nomenat per l'autoritat militar en el poder diputat en representació del districte electoral d'Igualada. Ocupà el càrrec des d'octubre de 1843 fins a gener de 1844. Va renovar l'acta de diputat, sense interrupció, a les diferents eleccions fins al mes de maig de 1854, data de la caiguda del govern de la nació. Va tornar a ser diputat pel seu districte electoral a les eleccions de 1856, 1858, 1863 i 1865. Va accedir a la presidència de la corporació en el ple d'1 de gener de 1867 i ocupà el càrrec fins al mes de setembre de 1868, moment en què la Junta Revolucionària de Barcelona va dissoldre la corporació.

 

Salvador Maluquer i AytésSalvador MALUQUER i AYTÉS (1864-1866; 1871-1872; 1874-1875)

Primer president elegit d'entre els diputats representants dels setze districtes electorals de la província de Barcelona. Diputat des de 1860 pel Partit Progressista en representació del districte 2n de Barcelona. Fou elegit president en el ple de la corporació del dia 1 de gener de 1864 i ocupà el càrrec fins al mes d'octubre de 1866, data en què per Reial decret el president del govern de la nació, general Serrano, va dissoldre la corporació. L'any 1871, per Reial decret del primer govern del rei Amadeu, tornà a ser nomenat president, càrrec que va ocupar fins al mes de juliol de 1872, moment en què a causa del canvi polític de la nació van ser restituïts els  càrrecs als diputats elegits per sufragi popular l'any anterior. El febrer de 1874, amb motiu d'un nou canvi de govern, el capità general de Catalunya, general Martínez Campos, el va nomenar diputat pel districte electoral 1r del Partit Judicial de Granollers. En el ple de constitució de la corporació fou elegit novament president i ocupà el càrrec fins al mes de gener de 1875, data en què li fou acceptada la dimissió que havia presentat reiteradament. Durant el seu mandat es va tornar a instaurar el Cos de Mossos d'Esquadra i se subvencionà el ferrocarril de Granollers a Sant Joan de les Abadesses per Vic.



Joaquim Sostres ReyJoaquim SOSTRES REY (1905-1907)

Diputat pel Partit Lliberal, va guanyar les eleccions els anys 1882, 1886, 1890 i 1894, en presentar-se pel districte electoral 7è (Vilanova i la Geltrú i Sant Feliu del Llobregat). Va ocupar el càrrec fins a l'octubre de 1898, data en què finalitzà el període legal d'elecció. Es va tornar a presentar en una segona etapa i guanyà les eleccions de 1903, 1907 i 1911, i va finalitzar el seu pas per la corporació el 24 de novembre de 1913, any de la seva mort. L'any 1885 fou elegit diputat-secretari, càrrec que ocupà fins al 1894, data en què fou nomenat vicepresident, i va arribar a la presidència de la Diputació en la sessió de novembre de 1905, en substitució de Pau Torres, que havia dimitit. Exercí la presidència fins al final del període electoral a l'abril de 1907. L'any 1909 tornà a exercir el càrrec de vicepresident, fins a la seva mort. Al seu pas per la Diputació va formar part de la Comissió Provincial, de la Comissió Interprovincial de Mancomunitats, de les comissions d'Hisenda, de Governació, de Foment, d'Estadística del Treball i de la del Cos de Mossos d'Esquadra. Fou membre de les Juntes d'Instrucció Pública, del Cadastre, del Cens Electoral i de l'encarregada de la construcció de la nova Casa de Maternitat. Va anar a Madrid per gestionar la construcció d'una nova presó. Va viatjar a l'estranger per estudiar els cossos de policia i treure'n un model adaptable a Barcelona. Inaugurà l'Hospital Clínic Provincial i es negà a mantenir la Facultat de Medicina. Va participar activament en els debats sobre la canalització del riu Llobregat.

 

Pau Torres i PicornellPau TORRES i PICORNELL (1905)

Diputat conservador elegit pel districte electoral 8è (Igualada i Vilafranca) a les eleccions de 1903 i a les de 1907; ocupà el càrrec de diputat fins a l'abril de 1911, data en què finalitzava el període legal d'elecció. Fou elegit president en la sessió d'abril de 1905 i presentà la dimissió el novembre del mateix any. Durant el seu pas per la corporació fou membre de la Comissió d'Hisenda, de la d'Instrucció Pública i de la Junta Mixta de Museus. En el seu mandat es va acabar la carretera de Fogars a Tordera i es va activar el Pla de la Xarxa de Ferrocarrils Secundaris.

 

 

Josep Espinós i StocklinJosep ESPINÓS i STOCKLIN (1903-1905)

L'any 1892 fou elegit diputat pel Partit Conservador del districte 3r de Granollers, renovà el càrrec a les eleccions de 1896 i 1901 i va finalitzar el seu pas per la Diputació l'any 1905, data final de la legislatura. L'any 1901 fou nomenat diputat-secretari, l'abril de 1902 fou elegit vicepresident, i arribà a la presidència de la Diputació a la sessió d'abril de 1903, càrrec que ocupà fins l'abril de 1905. Al llarg dels anys de vida corporativa va formar part de la Comissió d'Hisenda i de la comissió encarregada de fer front al conflicte obrer produït per la manca de carbó i cotó. Fou membre de la Junta del Cens Electoral. Formà part de la Junta d'Obres del Port i de la Junta del Museu de Belles Arts. Com a president, va activar el Pla d'execució de camins veïnals, que va aconseguir construir 220 quilòmetres finançats conjuntament per l'Estat i la Diputació, la qual va emetre un nou emprèstit provincial per finançar-ne les obres.

 

Darius Rumeu i TorrentsDarius RUMEU i TORRENTS, baró de Viver (1898-1903)

Diputat pel Partit Lliberal, va guanyar les eleccions de l'any 1882 en representació del districte electoral d'Arenys de Mar i Mataró. Va ocupar el càrrec de diputat fins al mes de novembre de 1884. S'hi tornà a presentar i guanyà les eleccions pel seu districte els anys 1888, 1892, 1896 i 1901, i va finalitzar el seu pas per la Diputació l'abril de 1905. En la primera etapa de diputat fou diputat-secretari de la Comissió Provincial. El novembre de 1894 fou elegit vicepresident, i president el novembre de 1898, càrrec que ocupà fins a l'abril de 1903. Formà part de les comissions de Governació, d'Hisenda, de l'Administradora de la Llotja, del Museu Provincial de Belles Arts, de la Junta d'Instrucció Pública, de l'Escola d'Arts i Oficis i d'Estadística del Treball. Va anar a Madrid per entrevistar-se amb el president del Consell de Ministres amb la comissió encarregada de gestionar un concert econòmic sobre la recaptació de contribucions. El fracàs de la negociació va provocar la vaga de contribuents i el "tancament de caixes".

 

Andreu de Sard i de Rosselló

Andreu DE SARD i DE ROSSELLÓ (1896-1898)

Membre del Partit Conservador, fou elegit diputat pel 1r districte electoral de Barcelona el novembre de 1896, en substitució de Plana i Casals, que havia dimitit en ser elegit diputat a Corts. Guanyà les eleccions en la renovació de la Corporació de 1898 en presentar-se pel 3r districte electoral de Barcelona i ocupà el càrrec de diputat fins al 30 d'agost de 1900, data de la seva mort. Fou president de la Corporació entre novembre de 1896 i octubre de 1898. Durant la seva presidència impulsà les obres de la nova Casa de Maternitat i dedicà recursos a la lluita contra la fil·loxera. En la seva etapa de diputat formà part de la Comissió d'Hisenda, de la Junta d'Obres del Port de Barcelona i fou membre de l'organització del Congrés Vitícola celebrat a Reus.

 

Domènec SERT I RIUS

Domènec SERT i RIUS (1896)

Diputat del Partit Conservador pel 4t districte electoral de Barcelona a les eleccions de 1877 i 1880, va finalitzar la seva primera etapa a la corporació el desembre de 1882, any de la reforma del procés electoral. L'any 1886 es va presentar i va guanyar les eleccions pel 2n districte electoral de Barcelona, renovà el càrrec a les eleccions de 1890 i 1894 i va finalitzar el seu pas per la Diputació el 19 de juny de 1897, data de la seva mort. El 1892 fou elegit vicepresident i des del 28 d'abril a l'1 de novembre de 1896 ocupà la presidència en substitució de Comas i Masferrer, que havia dimitit. Al llarg de la seva dilatada etapa de diputat fou president de la Comissió d'Hisenda i formà part de la comissió que estudià les mesures per pal·liar els perjudicis del nou tractat comercial amb França. Des de 1890 fou vocal nat de la Junta del Cens Electoral. Fou membre de la Comissió Inspectora d'Institucions de Beneficència Particular, formà part de la Comissió de la Nova Casa de Maternitat i participà en la Comissió d'Estadística del Treball. Fou membre actiu de la Comissió de Governació.

 

Josep Comas i MasferrerJosep COMAS i MASFERRER (1894-1896)

Diputat del Partit Lliberal pel districte electoral 1r de Barcelona entre 1894 i 1898, data en què presentà la dimissió en haver estat elegit diputat a Corts. Fou president de la corporació des de novembre de 1894 fins a l'abril de 1896, data en què presentà la dimissió al·legant motius de salut i passà a ésser membre de les comissions de Governació i d'Hisenda. Fou diputat a Corts i senador vitalici. Es caracteritzà per la defensa dels interessos liberals davant el grup conservador dirigit per Plana i Casals. Creà una comissió encarregada de gestionar un concert econòmic sobre la recaptació de contribucions que afavorís l'hisenda de la Diputació. L'any 1871, per Reial decret del primer govern del rei Amadeu, tornà a ser nomenat diputat pel seu districte electoral, càrrec que exercí fins el mes de juliol de 1872, moment en què el canvi polític de la nació va restituir al seu lloc la corporació elegida per sufragi popular el juny de 1871.

 

Eduard Maluquer i TirrellEduard MALUQUER i TIRRELL (1886-1890)

Membre del Partit Liberal Fusionista, fou elegit diputat pel districte electoral de Granollers a les eleccions de l'any 1865, i ocupà el càrrec des del gener fins a l'octubre de 1866, moment en què el president del Govern de la nació, el general Serrano, va dissoldre, per Reial decret, la corporació. L'octubre de 1868 la Junta Revolucionària de Barcelona li va restituir el càrrec, que exercí fins al mes de febrer de 1869, data en què va presentar la dimissió en haver estat elegit diputat a Corts. L'any 1871, per Reial decret del primer govern del rei Amadeu, tornà a ser nomenat diputat pel seu districte electoral, càrrec que exercí fins el mes de juliol de 1872, moment en què a causa del canvi polític de la Nació va restituir al seu lloc la Corporació elegida per sufragi popular al juny de 1871. A les eleccions de 1886 es va tornar a presentar i fou elegit diputat pel districte electoral 1r de Barcelona. En el ple de constitució de la corporació del mes de novembre fou elegit president, càrrec que ocupà fins al desembre de 1890, data final de la legislatura. Durant el seu mandat presidencial es van impulsar les obres de construcció de la nova presó.  S'iniciaren les obres del museu de Belles Arts i les del nou Palau de Justícia. Signà l'acord de la Comissió de Govern pel qual s'emetia informe favorable sobre l'annexió, al municipi de Barcelona, dels pobles de la rodalia per portar a terme la realització del Pla Cerdà.

 

Manuel Plana i CasalsManuel PLANA i CASALS (1884-1886; 1891-1894)

Dirigent del Partit Conservador, era considerat l'home de Cánovas del Castillo a Catalunya. Fou diputat des de 1877 fins a 1886 pel districte electoral de Vilafranca del Penedès. Renovà el càrrec a les eleccions de 1886, 1890 i 1894 pel districte electoral 1r de Barcelona i va dimitir el juny de 1896 en haver estat nomenat diputat a Corts i senador vitalici. El mes de novembre de 1880 fou elegit vicepresident, càrrec que ocupà fins al mes de novembre de 1884, data en què fou nomenat president, càrrec que va ocupar fins al novembre de 1886, data final del període electoral. Tornà a ocupar la presidència de la corporació des del gener de 1891 fins al mes de novembre de 1894. Excepcionalment, el febrer de 1892 exercí alhora de governador civil i de president de la Diputació. Fou defensor de les lleis proteccionistes en formar part de la comissió que estudià les mesures a prendre per pal·liar els perjudicis del nou tractat comercial amb França. Lluità des de la vicepresidència, i al llarg de tota la seva etapa en la corporació, per aconseguir l'abolició de la base cinquena de la Llei d'aranzels, abolició que s'aconseguí l'any 1891. Formà part de la comissió encarregada de les subvencions per al ferrocarril de Granollers a Sant Joan de les Abadesses. Impulsà la construcció del Palau de Justícia, continuà les obres de la nova Casa de Maternitat i Expòsits. Proposà la creació del museu de Belles Arts i promogué l'edificació de la nova presó i les obres de canalització del riu Llobregat.

 

Rómul Mascaró

Ròmul MASCARÓ (1883-1884)

Membre del Partit Liberal, el capità general de Catalunya Arsenio Martínez Campos el nomenà diputat en representació del districte 2n de Mataró, a la Diputació interina que s'establí entre els mesos de febrer de 1874 i gener de 1875. A les eleccions generals de 1882 va renovar el càrrec de diputat pel districte 2n de Barcelona i, en la constitució de la corporació de gener de 1883, fou elegit president, càrrec que exercí fins el mes de novembre de 1884. A les legislatures de 1884 i 1888 va continuar com a diputat representant del districte electoral 3r de Granollers i finalitzà la seva etapa a la corporació l'any 1892. Fou un dels impulsors de la construcció d'un edifici per a les institucions provincials d'instrucció pública. Continuà el projecte de la nova Casa de Maternitat i treballà per la creació d'una Escola d'Ensenyament Professional.

 

Josep Vilaseca i MogasJosep VILASECA i MOGAS (1878-1882)

Membre del Partit Conservador i cap de la facció proalfonsina de la Liga del Orden Social de Barcelona que presidia Manuel Duran i Bas. El capità general de Catalunya, general Martínez Campos, el va nomenar diputat pel districte 3r de Granollers a la Diputació interina que s'establí entre el febrer de 1874 i gener de 1875. En la constitució de la Corporació el gener de 1875 fou elegit vicepresident en accedir a la presidència Melcior Ferrer. El febrer d'aquell mateix any el governador civil, facultat pel govern de la regència, li confirmà l'acta de diputat així com també la vicepresidència, càrrec que exercí fins al març de 1877, data de la reforma de la Llei orgànica provincial, per la qual es retornava a la convocatòria d'eleccions per al nomenament de diputats. Guanyà les eleccions de 1877 i les de 1880 per al Districte 5è de Barcelona, i continuà en el càrrec de vicepresident fins al ple de novembre de 1878, en què fou elegit president, càrrec que ocupà fins el desembre de 1882, data de la nova reforma del procés electoral. Es caracteritzà per ésser defensor del proteccionisme. Presidí la comissió que estudià les mesures a prendre per pal·liar els perjudicis del nou tractat comercial amb França. Viatjà a Madrid per gestionar una solució a la crisi industrial catalana. Publicà la memòria redactada per Duran i Bas sobre les institucions del dret civil català. Restablí definitivament, amb el suport del capità general, el Cos de Mossos d'Esquadra per vigilar i protegir les poblacions conjuntament amb la Guàrdia Civil, i com a president de la Diputació representà a la província en el casament del rei Alfons XII.

 

Melcior Ferrer i BrugueraMelcior FERRER i BRUGUERA (1875-1878)

Membre del Partit Conservador i destacat component de la facció proalfonsina de Barcelona, que s'agrupava sota el nom de Liga del Orden Social que presidia Manuel Duran i Bas. El capità general de Catalunya, general Martínez Campos, el va nomenar diputat pel districte 3r de Sant Feliu del Llobregat en la Diputació interina que s'establí entre el febrer de 1874 i gener de 1875. En l'acta de constitució de la corporació fou elegit vicepresident, i en dimitir el president Maluquer, el gener de 1875, fou nomenat president. Aquell mateix any el governador civil li va confirmar l'acta de diputat, aquesta vegada pel districte 5è de Barcelona, així com també la presidència de la Corporació, i en les eleccions de 1877 es presentà i fou elegit pel Districte 2n de Barcelona. Va ocupar la presidència fins al novembre de 1878, data en què va dimitir al·legant qüestions de salut. Com a president, va obtenir la confiança de Cánovas del Castillo i de Romero Robledo i va treballar per restablir la deteriorada hisenda de la Diputació heretada del sexenni liberal. Restablí el Cos de Mossos d'Esquadra per combatre partides disperses de l'exercit carlí que, de vegades,  actuaven com a bandolers. Treballà per la lluita contra la fil·loxera important ceps americans i practicant assaigs a la granja experimental. Restablí el Pla general de carreteres finançat mitjançant una emissió de deute públic. Adquirí una finca al terme municipal de les Corts de Sarrià per edificar la nova casa de Maternitat. Exercí el càrrec de magistrat de l'Audiència i l'Estat li concedí la Creu d'Isabel la Catòlica.



Enric Prat de la Riba i SarràEnric PRAT DE LA RIBA i SARRÀ (1907-1917)

Diputat de Solidaritat Catalana, l'abril de 1905 va guanyar les seves primeres eleccions a la Diputació pel 1r districte de Barcelona i seguí guanyant les eleccions dels anys 1909, 1913 i 1917, aquestes pel districte electoral 6è (Granollers i Vic). Va ocupar el càrrec de diputat des de l'abril de 1905 fins a l'abril de 1907, quan fou elegit president de la Diputació. L'abril de 1914 fou elegit president de la Mancomunitat de Catalunya, càrrec que exercí simultàniament amb el de president de la Diputació de Barcelona fins a l'agost de 1917, data de la seva mort. Com a diputat redactà la ponència sobre ferrocarrils secundaris. Preparà la primera assemblea de diputacions provincials d'Espanya, en la qual es mostrà partidari d'articular les funcions de les diputacions en unitats administratives regionals, i postulà la unificació administrativa de les terres de l'antic Principat de Catalunya. Va anar a l'estranger per estudiar l'organització dels cossos de policia i la seva possible aplicació a Barcelona.

Com a president, influí perquè en el projecte d'administració local que elaborava el govern de Maura hi fossin previstes les mancomunitats de diputacions i de municipis, objectiu que no s'aconseguí fins al govern de Canalejas. Assolit l'objectiu, amb el consens de les altres tres diputacions catalanes, es formà la Mancomunitat de Catalunya, de la qual fou elegit president. Amb les facultats que disposava com a president d'ambdues institucions, s'inicià una tasca cabdal per modernitzar Catalunya i posar les bases per aconseguir una autonomia. La Mancomunitat dugué a terme, entre altres coses, l'ampliació de la xarxa de carreteres, l'extensió de la xarxa de telèfons. També va adquirir l'antiga fàbrica Batlló per instal·lar-hi la Universitat Industrial, traslladà l'Audiència al nou Palau de Justícia i recuperà el domini del Palau de la Generalitat, que començà a restaurar.



Joan Maluquer i ViladotJoan MALUQUER i VILADOT (1930-1931)

Prohom de la Federació Monàrquica Autonomista, fou elegit president de la Diputació per nomenament directe del governador civil, el general Despujol. Ocupà el càrrec fins al 14 d'abril de 1931, data de la proclamació de la República, i va ser apartat del càrrec per Francesc Macià. La seva presidència es caracteritzà per un retorn als instruments d'assessorament regional creats per la Mancomunitat, com el Consell de Pedagogia, la Comissió de Sanitat i l'Institut d'Estudis Catalans. Restituí el prestigi a les escoles i les institucions culturals creades en aquell període i que la dictadura havia desvirtuat. Imposà la catalanització en la gestió interna de la corporació i rehabilità el personal de la Mancomunitat que havia estat acomiadat per la dictadura.

 

Josep Maria Milà i CampsJosep Maria MILÀ i CAMPS, comte del Montseny (1925-1930; 1939)

Membre de la Unió Monàrquica Nacional, per Reial decret de 12 de gener de 1924 fou nomenat diputat pel 3r districte electoral de Barcelona, càrrec que ocupà fins al 31 de març de 1925, data en què per ordre ministerial es varen dissoldre les corporacions per reorganitzar-se segons l'Estatut provincial. En reorganitzar-se la Diputació l'abril de 1925, el governador civil el nomenà diputat directe titular. Fou president fins al febrer de 1930, coincidint amb la dimissió del general Primo de Rivera, moment en què un Reial Decret va liquidar la corporació, que fou substituïda per una Comissió Gestora. Com a president, encarregà el pla de reforma del barri gòtic barceloní i la decoració del Palau de la Generalitat, que culminà amb la construcció del pont del carrer del Bisbe. Va assistir a Madrid a la primera assemblea de diputacions i va presidir la segona assemblea celebrada a Barcelona. Liquidà la Caixa de Crèdit Comunal i creà el Patronat del Montseny amb l'objectiu de protegir un dels primers parcs naturals de l'Estat. L'any 1939, el ministre de la governació el nomenà president de la Comissió Gestora de la Diputació, càrrec que ocupà de gener a setembre d'aquell any. En aquest període la Diputació, governada per una Comissió Gestora, va estar totalment subordinada a l'autoritat militar i al governador civil.

 

Gaietà Marfà i ClivillesGaietà MARFÀ i CLIVILLES (1925)

Membre de la Unió Monàrquica Nacional, fou elegit diputat pel 4t districte electoral (Mataró i Arenys de Mar) en les eleccions de 1909 i 1913. Va ocupar el càrrec des del desembre de 1909 fins a l'abril de 1917. En la seva primera legislatura fou nomenat diputat secretari. Per Reial decret de 12 de gener de 1924, fou nomenat diputat pel seu districte electoral, i en la sessió de constitució fou elegit vicepresident, càrrec que exercí fins al 31 de març de 1925. L'abril de 1925, el governador civil el va confirmar en el seu càrrec i en la sessió de constitució de la Diputació fou elegit president en substitució del Sr. Sala, càrrec que exercí fins al mes de novembre, data en què presentà, i li fou acceptada, la dimissió per motius de salut. Com a diputat formà part de les comissions de Pressupostos, Permanent, de l'encarregada de la construcció del Monument a Mossèn Jacint Verdaguer i de la Junta del Laboratori d'Assaig i Investigació.

 

Alfons Sala i ArgemíAlfons SALA i ARGEMÍ, comte d'Ègara (1925)

Diputat del Partit Lliberal Dinàstic i cap del Partit Unió Monàrquica Nacional, guanyà les eleccions de 1888 i les de 1892 pel districte electoral 6è (Manresa i Terrassa). Ocupà el càrrec des del novembre de 1888 fins al juliol de 1894, data en què presentà la dimissió en haver estat elegit diputat a Corts. Per Reial decret de 12 de gener de 1924 fou nomenat diputat pel 2n districte electoral de Barcelona en substitució del Sr. Sert i Badia, càrrec que ocupà fins el 31 de març de 1925. En la reorganització de la Diputació, el governador civil el va nomenar president, càrrec que ocupà entre els mesos de març i abril. En la seva etapa a la corporació va formar part de la Comissió de Foment i de la d'Informació Aranzelària i impulsà la creació de l'Escola Industrial de Terrassa i fou president de la Mancomunitat des del gener de 1924 fins a l'abril de 1925.

 

José Enrique de Olano LoyzagaJosé Enrique DE OLANO LOYZAGA, comte de Fígols (1924-1925)

Nomenat diputat per Reial decret de 12 de gener de 1924 pel districte electoral 7è (Berga i Igualada). Industrial amb interessos a la conca minera del Berguedà, fou elegit president en la sessió de constitució de la corporació nomenada per la Dictadura de Primo de Rivera, i exercí el càrrec fins el 31 de març de 1925, data en què per ordre ministerial es varen dissoldre les corporacions per reorganitzar-se segons l'Estatut provincial. L'abril de 1925 el governador civil li va confirmar el càrrec de diputat i fou elegit vicepresident, càrrec que ocupà fins al mes de febrer de 1930. Aquell mateix any, novament el governador civil el va nomenar diputat en representació de la Cambra Minera, càrrec que va ocupar fins al 14 d'abril de 1931, data de la proclamació de la República. Com a representat de la Diputació, anà a Santiago de Compostel·la en la peregrinació catolicopatriòtica catalana balear celebrada l'any 1926. Va prendre part activa en la creació del Patronat de la Muntanya del Montseny i formà part de la comissió d'estudi i organització de l'Exposició Universal de Barcelona.

 

Joan VALLÈS I PUJALS

Joan VALLÈS i PUJALS (1917-1924)

Diputat del Partit Lliberal, home profundament nacionalista, guanyà les eleccions de 1915 pel districte electoral 3r de Barcelona, així com també les dels anys 1919 i 1923 pel districte 2n de Barcelona. Ocupà el càrrec de diputat des del maig de 1915 fins al gener de 1924, data de la dissolució de la corporació a causa del cop d'estat del general Primo de Rivera, l'any 1930. A la caiguda del dictador, el governador civil li va restituir el càrrec de diputat, que exercí fins el 14 d'abril de 1931, data de la proclamació de la República i moment en què van ser cessats tots els diputats nomenats l'any 1930. Fou elegit president en la sessió d'octubre de 1917, càrrec que ocupà fins a la dissolució de la corporació l'any 1924. Com a president, formà part del Consell de la Mancomunitat i participà activament en les agitades lluites polítiques que van enfrontar el governador civil general Martínez Anido amb els catalanistes i els republicans. Treballà en la modificació dels estatuts de la Mancomunitat per obtenir una major autonomia de govern i participà en la redacció d'un Estatut per a Catalunya.


La proclamació de la II República i la creació de la Generalitat, l'abril de 1931, va implicar la desaparició de les quatre diputacions. Aquesta situació es va mantenir fins al final de la guerra civil.


Joan Antoni Samaranch TorellóJoan Antoni SAMARANCH TORELLÓ (1973-1977)

Inicià el seu pas per la Diputació amb el nomenament de diputat representant del partit judicial de Barcelona l'any 1955, representació que exercí fins a l'any 1961, data en què el ministre de la Governació li renovà el càrrec en representació de l'Ajuntament de Barcelona, i l'any 1964 se li tornà a renovar en representació de les entitats ciutadanes. En la seva llarga etapa de diputat fou sempre president de la Comissió d'Esports i Turisme, va formar part de les comissions de Govern Interior, d'Hisenda, Economia, de Beneficència i Obra Social, de cooperació Provincial de la Caixa d'Estalvis Provincial. Com a president, li tocà regir la corporació en el moment de la transició de la dictadura a la democràcia. Treballà per catalanitzar la institució. Va retornar el nom de Palau de la Generalitat al que fins llavors es coneixia com a Diputación Provincial. Tornà a l'Institut d'Estudis Catalans els locals de l'antic Hospital de la Santa Creu i retornà a la biblioteca de l'Institut el nom de Biblioteca de Catalunya. Va fomentar els cursos de llengua catalana i organitzà cursos per a tots els funcionaris. Va donar suport a la catalanització dels topònims dels municipis que ho varen sol·licitar. Va restablir el bust de Prat de la Riba al Pati dels Tarongers. Canvià la filosofia del Dia de la Província, que s'havia celebrat durant vint anys, pel Dia de les Comarques, amb contingut polític.

 

José María de Muller y de AbadalJosep Maria de MULLER i d'ABADAL (1967-1973)

Per decret del ministre de la Governació fou nomenat president de la Diputació. Fou procurador a Corts i conseller nacional del Movimiento. La seva presidència es caracteritzà per una especial atenció a la cultura catalana: és en aquest període quan s'inicien els cursos de llengua catalana a les biblioteques populars i s'organitza el primer homenatge, després de la guerra civil, a Prat de la Riba. Va aconseguir una aproximació entre les quatre diputacions catalanes amb l'objectiu de crear una mancomunitat de serveis. El seu interès per la cultura el va portar a ampliar la Xarxa de Biblioteques Populars i augmentar significativament el pressupost per a l'adquisició de llibres. L'eix de la seva gestió fou dotar la província d'una estructura viària i d'una ordenació urbanística coherent amb l'augment demogràfic dels anys seixanta. Amb aquest propòsit es va crear el Consorci de l'Àrea Metropolitana de Barcelona, el Consorci Urbanístic del Maresme i el Consorci entre la Diputació, l'Ajuntament de Barcelona i la Comissió d'Urbanisme. S'aconseguí declarar parcs naturals el massís del Montseny i el de Sant Llorenç del Munt.

 

Joaquim Buxó Dulce d'AbaigarJoaquim BUXÓ DULCE D'ABAIGAR, marquès de Castell-Florite (1949-1967)

Per decret del ministre de la Governació Blas Pérez, fou nomenat president de la nova corporació elegida en les primeres eleccions municipals celebrades d'acord amb la Llei de bases de règim local. No estava lligat a cap partit polític i fou considerat un tècnic especialista en hisenda. Com a president, influí per modificar les lleis d'hisendes locals i la de bases de règim local a fi d'aconseguir unes hisendes més sanejades per a les diputacions. Va restablir el Cos de Mossos d'Esquadra amb funcions gairebé decoratives. Va establir el Dia d'Exaltació de la Província i nomenà el general Franco fill predilecte de la província de Barcelona. Va obtenir el control del Servei d'Administració de les Travesses de l'Estat. Creà la Medalla de la Província i els Premis Sant Jordi de pintura, escultura i periodisme. Va remodelar el Museu Arqueològic i va instal·lar el Museu Marítim a les Drassanes i l'amplià. Va crear la Càtedra de Filologia Catalana a Sant Cugat del Vallès i donà suport a la creació d'aules de llengua catalana als municipis. Va iniciar el primer pla de cooperació municipal de suport econòmic i tècnic als municipis de menys de 20.000 habitants. Va construir i inaugurar la piscina Sant Jordi i va edificar el Pavelló Cambó a la Casa de Maternitat.

 

Antoni Maria Llopis GalofréAntoni Maria LLOPIS GALOFRÉ (1946-1949)

President de la Comissió Gestora de la Diputació per nomenament directe del ministre de la Governació Martín Artajo, fou alhora procurador en Corts per designació directa del general Franco. La seva presidència es caracteritzà, com totes les d'aquesta època, per la nul·la activitat política, ja que el governador civil era qui fiscalitzava totes les activitats de la corporació. Formà una comissió encarregada de traslladar al ministre de la Governació l'oposició al projecte de Llei de bases de règim local, perquè ocasionava un descens important dels ingressos econòmics de la Diputació que, d'aprovar-se, es veia privada d'atendre totes les institucions heretades de la Mancomunitat, les quals li conferien un estatus no assolit per cap altra diputació de l'Estat. L'atenció als orfes i als malalts de tuberculosi, fruit de la guerra, així com també la dels malalts mentals, va absorbir una bona part dels pressupostos d'aquells anys.

 

Lluís Argemí i MartíLluís ARGEMÍ i MARTÍ (1943-1946)

Diputat pel partit tradicionalista, va guanyar les eleccions de l'any 1907 pel districte electoral 5è de Barcelona i les dels anys 1911 i 1915 pel districte 2n de la mateixa ciutat. Ocupà el càrrec de diputat des de l'abril de 1911 fins al juny de 1919, data en què finalitzà el període legal d'elecció. En aquesta etapa formà part de les comissions de Governació, d'Hisenda, d'Instrucció Pública, de Beneficència, de Foment i de la Interprovincial de Mancomunitats. Per decret del Ministeri de la Governació, de desembre de 1943, va ser nomenat president de la Comissió Gestora, càrrec que exercí fins al gener de 1946, data de la renovació de la corporació. Com a president es va proposar la defensa dels interessos dels municipis, així com també la dels sindicats i la dels gremis. Lluità per mantenir el nivell d'ingressos de la Diputació per fer front a les despeses de manteniment de les institucions a càrrec de la Corporació.

 

Antoni Maria Simarro i PuigAntoni Maria SIMARRO i PUIG (1939-1943)

Per decret del ministre de la Governació Serrano Súñer, fou nomenat president de la Comissió Gestora de la Diputació el setembre de 1939, en substitució del comte del Montseny, que havia estat destituït. Va ocupar aquest càrrec fins el juliol de 1943, data en què fou rellevat a petició pròpia. D'afiliació falangista, va presidir una corporació composta per destacats dirigents de FET y de las JONS i de la Comunió Tradicionalista. Els principals objectius d'aquesta corporació fou la depuració de funcionaris, la reconstrucció de les vies provincials malmeses per la guerra, l'organització de tota mena d'actes religiosos i d'homenatge a l'exèrcit i a les nacions que col·laboraren en la guerra civil al costat de Franco.

 

Lluïsa Moret, presidenta de la Diputació de Barcelona

 

  Lluïsa MORET SABIDÓ (2023)

Accedeix a la presidència després de les eleccions municipals del 28 de maig del 2023.

Des del maig del 2014 és alcaldessa de l'Ajuntament de Sant Boi de Llobregat, responsabilitat que compagina des de juny del 2019 amb la de presidenta delegada de l’Àrea d’Igualtat i Sostenibilitat Social de la Diputació de Barcelona, i des del març del 2023 amb la de vicepresidenta primera de la Diputació de Barcelona. Des del 2014 és consellera metropolitana de l’AMB. Des del desembre del 2021 és viceprimera secretària d’Organització i Acció Electoral del PSC.

Alcaldessa de Sant Boi de Llobregat des del 2014.

 

 

Núria Marín, presidenta de la Diputació de Barcelona

 

  Núria MARIN MARTÍNEZ (2019-2023)

Accedeix a la presidència després de les eleccions municipals del 26 de maig del 2019.

Anteriorment, havia estat diputada a la Diputació de Barcelona i és vicepresidenta de l'Àrea Metropolitana de Barcelona. Membre de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies (FEMP) i de la Federació de Municipis de Catalunya (FMC). Presideix la Xarxa Espanyola de Ciutats Intel·ligents (RECI) i és vicepresidenta de l'assemblea per a l'Agenda Urbana de Catalunya.

És alcaldessa de l'Hospitalet de Llobregat des del 2008, on ha estat reelegida per al càrrec en les eleccions municipals de 2011, 2015 i 2019.

 

 

Marc Castells

 

 Marc CASTELLS i BERZOSA (2018-2019)

Accedeix a la presidència després de la renúncia de la presidenta Conesa el juny de 2018.

Anteriorment havia estat Diputat delegat de Desenvolupament Econòmic Local de la Diputació i vicepresident segon (2015-2018); i  Diputat delegat d'Infraestructures, Urbanisme i Habitatge, membre de la Junta de Govern, vocal de la Comissió Informativa d'Hisenda, Recursos Interns i Noves Tecnologies i vocal de la Comissió Especial de Comptes de la Diputació de Barcelona (2011-2015).

Alcalde d'Igualada des del 2011.

 

 

Mercè Conesa i Pagès

 

 Mercè CONESA i PAGÈS (2015-2018)

És la primera dona que accedeix a la presidència de la Diputació de Barcelona des de que, l'any 1864, es va constituir per primera vegada aquesta corporació.
També va ser la primera dona en exercir el càrrec d'alcaldessa de Sant Cugat del Vallès entre el 2010 i el 2018.
Del 2011 al 2015 va ser vicepresidenta de la Diputació de Barcelona i presidenta delegada de l'Àrea d'Atenció a les Persones.
Ja des des de la presidència, va impulsar el Pla d'Actuació de Mandat (PAM) 2016-2019, un programa estratègic que recull els principals objectius polítics que donen resposta a les prioritats del govern de la Diputació de Barcelona i les línies d'actuació per a assolir-les.

 

 

Savador Esteve i Figueras

 

 Salvador ESTEVE i FIGUERAS (2011-2015)

Salvador Esteve i Figueras va accedir a la Diputació el 1991 com a diputat provincial en la seva condició d'alcalde de l'Ajuntament de Martorell per CiU. Va ser president de l'Associació Catalana de Municipis i Províncies des del 2007 fins al 2011. El 15 de juliol de 2011 va ser proclamat president de la Diputació de Barcelona, càrrec que va ocupar fins al 2015. Sota el seu mandat es va impulsar un model de treball que pivota sobre el Pla xarxa de governs locals, que es fonamenta en el respecte a l'autonomia local i en el treball en xarxa entre els governs locals i la Diputació per tal de construir un programa d'actuació conjunt, d'acord amb els principis d'eficiència i d'economia de l'acció pública. La finalitat és compartir objectius, crear més benestar a tot el territori i millorar la qualitat dels serveis, per a la qual cosa la competència dels professionals i la difusió de les bones pràctiques són imprescindibles. També durant el seu mandat es va impulsar la commemoració del Centenari de la Mancomunitat de Catalunya.

 

 

Antoni Fogué Moya

 

 Antoni FOGUÉ MOYA (2008-2011)

Va accedir a la Diputació el 1996 en la seva condició de regidor del PSC-PSOE i tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet. Entre 1999 i 2003 va assumir la presidència delegada de l'Àrea de Medi Ambient de la Diputació, així com la de la Xarxa de Ciutats i Pobles cap a la Sostenibilitat impulsada per aquesta Àrea. Després, es va encarregar de l'Àrea de Cultura (2003-2004) i de la de Govern Local (2004-2008). Durant la seva presidència, es va aconseguir reduir els serveis impropis prestats per la Diputació, que havien arribat a representar un 32% del pressupost, fins a situar-los al 3%. Es va mantenir, i fins i tot reforçar, el suport als ajuntaments mitjançant una política de contenció de la despesa (entre el 2009 i el 2011 es va reduir un 20%) i de reorganització i optimització de les estratègies de cooperació local. Es van obtenir resultats importants en l'àmbit de les biblioteques i els serveis sectorials: 210 biblioteques a final de mandat i més de dos milions de carnets de la Xarxa de Biblioteques Municipals, un ràpid creixement de les teleassistències a persones de més de 65 anys, fins arribar als 58.000 aparells lliurats, i mesures d'acompanyament davant els efectes de la crisi.

 

 

Celestino Corbacho

 

 Celestino CORBACHO CHAVES (2004-2008)

Diputat pel PSC-PSOE a les eleccions de 1983, pel districte electoral de l'Hospitalet de Llobregat, renovà el càrrec en les eleccions de 1987, 1991 i 2003. Exercí el càrrec de vicepresident primer els anys 2003 i 2004. Fou elegit president el 22 d'abril de 2004. Del seu mandat cal distingir tres actuacions fonamentals: aconsegueix un acord amb la Generalitat que suposa el reconeixement per la feina que fa la Diputació i, a la vegada, inicia una fase de col·laboració amb aquesta institució; s'erigeix com un dels promotors que el nou Estatut d'autonomia de Catalunya tingui un accent municipalista i reconegui el paper dels ens locals en la construcció del país; i posa en marxa un procés de reflexió estratègica anomenat Reset, que té com a objectiu dibuixar les característiques dels nous governs locals intermedis i repensar el rol institucional de la Diputació en aquests primers anys del segle XXI. Va presentar la seva renúncia el dia 13 d'abril de 2008 com a conseqüència d'haver estat nomenat ministre de Treball i Immigració al Govern espanyol.

 

 

José Montilla Aguilera

 

 José MONTILLA AGUILERA (2003-2004)

Diputat pel PSC-PSOE a les eleccions de 1983 pel districte electoral de l'Hospitalet de Llobregat, renovà el càrrec en les eleccions de 1987, 1991, 1995, 1999 i 2003. En aquesta etapa com a diputat fou president de la Comissió Informativa d'Obres Públiques, de la de Medi Ambient i del Patronat de la Muntanya del Montseny. Formà part del COOB'92, de la Junta del Consorci de Tractament de Residus Sòlids Urbans, del Consorci de Túnels del Tibidabo i de la Comissió Executiva. Des de 1987 fou vicepresident segon fins al juliol de 1999, data en què va ser nomenat vicepresident primer. Fou elegit president el juny del 2003, càrrec que ocupà fins al març de 2004, data en què va ser nomenat ministre d'Indústria i Turisme al Govern espanyol.

 

 

Manuel Royes i Vila

 

 Manuel ROYES i VILA (1987-2003)

Diputat pel PSC-PSOE a les eleccions de 1987 pel districte electoral de Terrassa, va renovar el càrrec en les eleccions de 1991, 1995 i 1999. El seu mandat es caracteritzà per una clara vocació municipalista. En l'àmbit de la cooperació municipal es va realitzar una forta inversió en infraestructures i equipaments municipals, habitatges, biblioteques i mitjans de comunicació local i es va posar en funcionament la  COMRàdio Catalunya Ona Mitjana. Va traspassar a la Universitat l'Escola de Biblioteconomia i Documentació i les d'Enginyeria Tècnica de l'Escola Industrial. A la Generalitat de Catalunya el Museu Arqueològic, les Ruïnes d'Empúries, el Museu d'Olèrdola, les cases dels Canonges, en traslladar l'Escola de la Dona a una nova seu, i els documents de l'Arxiu del President Macià a l'Arxiu Nacional de Catalunya.  Inaugurà les noves dependències de la corporació a l'edifici del carrer de Londres, núm. 55, la nova seu de l'Institut del Teatre i la del Teatre Lliure, la restauració de la Basílica de Nostra Senyora de Montserrat i la nova sala del Marquès de Comillas al Museu Marítim. Es remodelà i adequà edificis com el del Rellotge, a l'Escola Industrial, destinat a seu de diferents serveis de la corporació; l'edifici de la Casa de Caritat per instal·lar-hi el CCCB, i el Palau de les Heures. 

 

 

Antoni Dalmau i Ribalta

 

 Antoni DALMAU i RIBALTA (1982-1987)

Fou elegit diputat a les eleccions de 1979 pel PSC-PSOE pel districte electoral de Barcelona, i renovà el càrrec en les eleccions de 1983. En la seva etapa com a diputat fou president de la Comissió d'Ensenyament i va formar part de les comissions de Govern, Cooperació i Incendis, Cultura, Esports i Turisme, i del Patronat de la Muntanya de Montserrat. Al llarg del seu mandat se signà, l'any 1983, el "pacte institucional" entre PSC i CiU, les dues úniques forces presents a les quatre diputacions catalanes, el qual va permetre un govern estable i la coordinació entre la Generalitat i les diputacions per al procés de traspàs de competències. Aquest procés s'inicià amb el traspàs del Laboratori d'Assaig i Investigacions, el cos de Mossos d'Esquadra, l'Institut Cartogràfic i els parcs de Bombers. Es restituí la Biblioteca de Catalunya a l'Institut d'Estudis Catalans i el Palau a la Generalitat de Catalunya, després de quasi 150 anys de ser la seu de la Diputació. Es va comprar l'edifici modernista de Can Serra i es va construir i inaugurar la nova seu de la corporació. S'inaugurà el Centre d'Informació del Montseny, les noves instal·lacions de la impremta Escola de la Casa de Caritat i el nou edifici de l'Arxiu General al Recinte de la Maternitat. Es van obrir al públic els jardins de la Maternitat i els de les Llar Mundet.

 

 

Francesc Martí i Jusmet

 

 Francesc MARTÍ JUSMET(1980-1982)

Fou elegit diputat a les eleccions de 1979 pel PSC-PSOE i per decret del president Tarradellas, de juny del mateix any, fou nomenat vicepresident primer. En aquesta etapa forma part de la Comissió de Govern, de la de Cultura, Esports i Turisme, i fou el representant de la Diputació a l'Institut d'Estudis Fotogràfics. El seu mandat es caracteritzà per una racionalització administrativa i una acurada aplicació de recursos públics. Engegà un projecte de reforma administrativa. Activà les obres de reforma de la Biblioteca de Catalunya. Participà activament en el Consorci de Túnels dle Tibidabo. Impulsà les escoles Universitària d'Enginyeria Tècnica Agrícola, l'Oficial de Periodisme i la de Relacions públiques.

 

 

Josep Tarradellas i Joan

 

 Josep TARRADELLAS i JOAN (1977-1980)

Les eleccions del 17 de juny de 1977 van retornar la democràcia al país i la primera proposta del nou Parlament de Catalunya fou demanar el retorn de Josep Tarradellas. Va arribar a Barcelona el 23 d'octubre com a president de la Generalitat provisional i alhora president de la Diputació de Barcelona, càrrecs que ocupà fins a l'abril de 1980. Durant el seu mandat establí bones relacions amb l'exercit i les forces d'ordre públic. Organitzà els serveis administratius de la Generalitat a partir de les diputacions. Creà la normativa bàsica perquè poguessin funcionar els instruments de coordinació amb les diverses administracions. S'introduí el català a les escoles i es creà el Servei d'Ensenyament del Català. Desenvolupà una important tasca en àmbits com agricultura, urbanisme, indústria, comerç i cultura. S'entrevistà amb els alcaldes de les principals ciutats, interessant-se per les seves reivindicacions.

 

 

Fins a l'any 1864, els presidents de totes les diputacions de l'Estat van ser sempre el cap polític de la província o el governador civil.

1863
Francisco SEPÚLVEDA
1859
Ignacio LLASERA ESTEVE
1858
Agustín DE TORRES VALDERRAMA
1857
Fernando ZAPPINO
1856
Ignacio LLASERA ESTEVE
Melchor ORDÓÑEZ, governador civil en comissió
Juan ZAPATERO NAVAS, governador civil interí
1854
Melchor ORDÓÑEZ
Pascual MADOZ
Cirilo FRANQUET
1853
Manuel LASSALA
1852
Ventura DÍAZ
Martín DE FORONDA VIEDMA
1850
Fermín ARTETA, governador civil
1847
Ventura DÍAZ
Pedro DE BARDAXI BALANZAT, cap polític interí
Manuel GIBERT
Miguel TENORIO
1844
Manuel PAVÍA, cap polític interí
Francisco de Paula SILLÓ, cap polític interí
Francisco FULGOSIO
José M. DE GISPERT
José FERNÁNDEZ ENCISO, cap polític en comissió
Ramón CERUTI
Francisco CASTILLÓN, cap polític interí
Manuel LASALA
1843
Maximiliano GIBERT, cap polític interí
Ricardo SHELLY, cap polític interí
1836
José MELCHOR PRAT, cap polític interí
Juan LÓPEZ OCHOA
Ramón NOVA
Rafael PÉREZ
José M. PUIG, cap polític interí
Juan GUTIÉRREZ, cap polític en comissió
Antonio SEOANE, cap polític en comissió
Ignacio LLASERRA I ESTEVE
Luis DE COLLANTES I BUSTAMANTE
1823
Fernando FERNÁNDEZ BUTRÓN
1822
Vicente SANCHO

 

Entre els anys 1812 i 1814 hi va haver una única Diputació per a tot el Principat.

1822
Antonio REMÓN ZARCO DEL VALLE
Juan Manuel MUNARRIZ, cap polític interí
1820
José DE CASTELLAR
José M. GUTIÉRREZ TERÁN
1814
Valentín LLOZER
1812
Luis DE LACY
BARÓ D'EROLES, cap polític interí
Francisco DE COPONS I NAVIA, cap polític interí

 

Per saber-ne més

Diputats a la Diputació de Barcelona al llarg de la història. Accessible a la Llibreria de la Diputació i a la Xarxa de Biblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona.
Sala de consulta de l'Arxiu General de la Diputació de Barcelona