Contingut de l'exposició
El Noucentisme és un moviment cultural que es desplega a Catalunya entre 1906 i 1923. Alguns diuen que l'esperit noucentista segueix pervivint en la cultura catalana: l'ordre, el seny, el mediterranisme, el classicisme… Però, tot això no havia existit ja abans?, es pot arribar a definir el noucentisme en el registre visual?, qui pot citar tres pintors noucentistes de memòria?, quins són els trets estilístics del grafisme noucentista, si existeixen?...
L'exposició "Els altres noucentistes" vol mostrar la complexitat i la grandesa d'aquell moviment en el terreny de les arts i els oficis per mitjà d'un seguit d'obres que pertanyen a les col·leccions dels museus de la xarxa de la Diputació de Barcelona. Observant aquestes obres podrem preguntar-nos sobre la solidesa o la fragilitat de la visualitat noucentista.
Descarregat el dossier en format pdf
Àmbit 1. La Mancomunitat i El noucentisme
El 1914 la Mancomunitat de Catalunya crea o consolida un programa cultural molt ambiciós que volia modernitzar el país. Sota la presidència d'Enric Prat de la Riba, fins l'any 1917, i de Josep Puig i Cadafalch la Mancomunitat va crear o va intensificar una infraestructura cultural de primer ordre en molts àmbits: les biblioteques, la renovació pedagògica, les escoles d'arts, l'Institut d'Estudis Catalans, la normativització lingüística, la premsa en català, els estudis comercials …
Per mitjà d'aquestes iniciatives, i sota la direcció inicial d'Eugeni d'Ors, es va desplegar l'ideari que coneixem com a Noucentisme. Un programa polític i un programa cultural que es dirigia a la burgesia catalana en un moment de puixança del catalanisme. L'art o, més ben dit, les arts hi van tenir un gran protagonisme.
Àmbit 2. El territori i la gent
La pintura noucentista va centrar-se en el paisatge i en les persones. O, més específicament, en la gent que habita aquells paisatges, principalment mediterranis, que combinen la vegetació amb els camins i el conreu, amables, poc densos.
Una atenció especial mereix el protagonisme que té la dona en l'imaginari noucentista, com a maternitat o abstreta en el paisatge que contempla. Eugeni d'Ors va oferir un cànon de dona catalana, el de la "ben plantada", però els pintors i els escultors del període van oferir molts altres possibles models de dona noucentista.
Àmbit 3. L'exaltació dels oficis artístics
Una de les peces claus de l'acció de la Mancomunitat de Catalunya va ser l'Escola Superior de Bells Oficis, fundada el 1914 i clausurada durant la Dictadura de Primo de Rivera, el 1924. En aquella institució es van formar molts artesans en unes disciplines que s'englobaven en quatre àrees: arts de la terra, arts de la fusta, arts del teixit i del cuir i Jardineria.
Els dirigents polítics del catalanisme i els dirigents culturals del noucentisme volien reforçar els oficis artístics amb uns gustos i unes formes properes a la tradició clàssica per decorar les cases i els carrers. No solament s'havia de fomentar el gran art, calia continuar l'esplèndida trajectòria dels oficis artístics amb unes noves temàtiques i un nou imaginari lligat als anhels de civilitat noucentista.
Àmbit 4. La impremta com una Bella Art
El Noucentisme va fonamentar la seva existència en la singularitat de la llengua catalana, que va ser normalitzada per l'acció de Pompeu Fabra durant aquests anys. La poesia, les traduccions de les grans obres clàssiques, les revistes, els compendis d'articles, en menor mesura la novel.la, però també els cartells, la composició de les cobertes dels llibres, els jocs tipogràfics… la impremta arriba a tenir una gran importància en la difusió de la visualitat noucentista.
Entre els impressors d'aquests anys destaca l'Oliva de Vilanova i la Geltrú. Però podem trobar obres de primer rang en el disseny i la impressió en molts d'altres indrets. L'obra ben feta que proclamaven els noucentistes pren una gran volada en el terreny de la impremta.
Àmbit 5. Cap a la Modernitat?
Mentre la Mancomunitat apostava per unes arts tradicionals, a Europa es desplegaven les avantguardes culturals. Per Barcelona van passar alguns dels grans noms del cubisme, del dadaisme o d'altres corrents artístics, però la burgesia barcelonina sembla que no els va fer gaire cas. Els col·leccionistes seguien apostant, fonamentalment, per la convenció.
El noucentisme visual es va moure entre el desig de recuperar tradicions i la necessitat de traçar camins cap a la modernitat. Algunes obres ens ensenyen que els artistes catalans no podien deixar de rebre influències de la gran convulsió cultural que s'estava donant a Europa en les primeres dècades del segle XX. La tradició sembla està sotmesa a la necessitat de renovació.