Els tractaments contra els mosquits tigre adults en exteriors (les “fumigacions”) són operacions espectaculars que usen productes químics molt visibles. Sovint n’apareixen imatges en els mitjans de comunicació, fetes en països càlids on les malalties transmeses per mosquits són endèmiques.

Les fumigacions són molt sol·licitades per la ciutadania, ja que la creença social els atribueix eficàcies comparables a les que les persones assoleixen amb insecticides domèstics en la seva llar. Aquesta impressió és reforçada per una tradició fumigadora de molts anys enrere, fins i tot utilitzant avionetes per sobre de nuclis urbans en els anys 60.

Tanmateix, la percepció actual és molt diferent després d’aquests anys. Les fumigacions es consideren ara com a actuacions tòxiques, poc selectives, de baixa efectivitat, traçabilitat difícil i sostenibilitat nul·la. Si bé mantenen una utilitat en casos molt concrets, cap programa actual de control integrat de plagues no s’hi pot recolzar.

La seva efectivitat depèn del contacte dels mosquits amb el producte en el moment de l’aplicació. Això és difícil d’assolir per l’amplitud de l’atmosfera, les corrents d’aire, el refugi dels mosquits entre la vegetació i la seva distribució sobre grans àrees. Fins i tot en cas d’èxit, caldrà repetir l’aplicació periòdicament, ja que si no s’han neutralitzat els punts de cria, les larves originaran nous adults en pocs dies. La potencial toxicitat és rellevant considerant que el mosquit tigre viu entre les persones en medi urbà, i és allà on caldrà fer els tractaments. Tanmateix, la normativa de seguretat és restrictiva, exigint l’absència de persones durant l’aplicació, així com durant un termini de seguretat posterior, normalment de 24 hores. Si es plantegessin aplicacions globals sobre àrees municipals extenses, aquests condicionants les farien pràcticament impossibles. Una aplicació generalitzada, a més, tampoc no tindria sentit sobre una espècie com el mosquit tigre que és de distribució molt local. Existiria l’agreujant addicional que la iniciativa municipal només podria dirigir-se sobre els mosquits presents en via pública però no afectaria els mosquits originats en l’àmbit privat.

Per tot plegat es considera que cal evitar l'ús de la lluita química sobre els mosquits adults, deixant-la sempre com a l'últim recurs, i trobant-se de fet en un procés progressiu de supressió legal. Una de les seves manifestacions ha estat la reducció del ventall de productes biocides autoritzats per aquestes aplicacions, limitant-se actualment als piretroides. Com altres substàncies actives, tenen l’inconvenient -afegit a la seva toxicitat ambiental i humana- que quan s’usen de forma continuada potencien les resistències genètiques en els mosquits, reduint-ne la utilitat a mig terme.

El control integrat de plagues modern evita aplicacions generalitzades, i busca la sostenibilitat a través d'intervencions locals, i preventives. L’aplicació de biocides es basarà sempre en el control larvicida constant, usant productes biològics, després d’una diagnosi acurada i amb la cooperació de la ciutadania.

Per tant, caldrà oblidar definitivament antigues tendències a realitzar intervencions dràstiques, generalitzades i poc efectives sobre poblacions de mosquits adults de les quals no s’ha intentat evitar-ne l’aparició mitjançant un treball preventiu constant. L’única excepció acceptada es basa en el fet que els adulticides són l’única eina que permet reduir la població de mosquits picadors de forma instantània. Per això, es consideren adients les fumigacions en casos excepcionals i d’emergència per un control ràpid de poblacions localitzades de mosquits que causen una gran molèstia en llocs crítics, o bé per prevenció de possibles brots autòctons per casos importats d’arbovirosis quan pacients infectius arriben a àrees on el vector és present.