Durant la dècada dels 90 del segle passat, en Raul Escosa de COPATE – Consorci de Polítiques Ambientals de les Terres de l’Ebre- i en Carles Aranda del Servei de Control de Mosquits del Baix Llobregat, intentaven comprendre per què un dels paràsits causants del paludisme, Plasmodium falciparum, present a Catalunya en els darrers segles, no podia infectar en laboratori aquells mateixos mosquits Anopheles que abans el transmetien. Hi havia però una hipòtesi: podia ser que les soques d’aquells Pl. faciparum haguessin desaparegut amb l’eradicació de la malaltia el 1964 i que les proves de laboratori es fessin amb soques diferents que no es podien adaptar als nostres Anopheles? 

Amb l’eradicació a Espanya, ja no quedaven paràsits circulant i no es podia comprovar la hipòtesi, però..., i si es pogués recuperar l’ADN d’antigues preparacions i hi hagués la possibilitat de comparar-lo amb Pl. falciparum actuals d’altres llocs del món? Malauradament no hi havia preparacions, destruïdes totes en la dècada dels 70 amb la destrucció del magatzem del Instituto Nacional Antipalúdico de Navalmoral de la Mata, tal como els va explicar el Dr. Ricardo Molina, investigador del CSIC a Madrid, ni tampoc llavors existia la capacitat tècnica de recuperar ADN de material tan antic.

La sorpresa va saltar quan es va poder contactar amb familiars del desaparegut director del dispensari antipalúdic de Sant Jaume d’Enveja, Dr. Ildefonso Canicio, que encara mantenien, com un preuat tresor, preparacions de sang de malalts de la zona. Les mostres es van recollir de mans de Miquel Oliveres, net del Dr. Canicio, el 2015 i amb la col·laboració d’ISGlobal, centre de recerca a Barcelona, es va intentar recuperar el material genètic. Malauradament no hi havia cap equip que tingués la capacitat tècnica com per a fer-ho, i les mostres es van quedar en un calaix fins que a finals de 2016, l’equip del Dr. Carles Lalueza de l’Institut de Biologia Evolutiva i que treballa habitualment amb material provinent de Neandertals, va poder, amb l’ajuda d’un equip internacional, recuperar part de l’ADN i obtenir uns resultats sorprenents: el Pl. falciparum que circulava al Delta de l’Ebre i possiblement a Europa Occidental era molt similar al que encara hi ha a parts de l’Índia, i a les mostres també hi havia un dels altres paràsits, el Plasmodium vivax que era quasi idèntic al que circula a Sud Amèrica.

Per fi hi havia dades tangibles que aportaven proves per a les teories històriques de que el paludisme o malària va arribar a Europa en temps clàssics provinent de l’Àsia i que els descobridors d’Amèrica van portar també aquesta malaltia al nou continent.

Actualment amb nou material s’intenta completar la seqüència d’aquests paràsits amb una tecnologia més completa . 

Fotografíes: Carles Aranda 

Referència bibliogràfica: Gelabert, P.; Sandoval-Velasco, M.; Olalde, I.; Fregel, R.; Rieux, A.; Escosa, R.; Aranda, C.; Paaijmans, K.; Mueller, I.; Gilbert, M.P.T.; and Lalueza-Fox, C. (2016) Mitochondrial DNA from the eradicated European Plasmodium vivax and P. falciparum from 70-year-old slides from the Ebro Delta in Spain. Proceedings of the National Academy of Sciences (PNAS).

http://www.pnas.org/content/113/41/11495.full

Dr. Carles Aranda, Servei de Control de Mosquits del Baix Llobregat